Marató de coneixements a Nova York i Boston

Ara que sembla que el procés de jet lag ja és història i que ja he descomprimit força de tota la informació rebuda aquests darrers dies a Nova York i a Boston, és moment de posar ordre a cinc dies d’autèntica marató, trobades i visites a persones que han desenvolupat projectes vinculats amb la política i la participació ciutadana i internet.

Per començar, explicar que els “alumnes” d’aquest mega màster personalitzat hem estat el Marc, el Ricard, la Maria, el Javier i jo. Dos d’ells, companys de fatigues de ja fa temps, els altres dos, m’aventuro a dir que ja som amics o almenys, molt més que amics de Facebook. Com esponges, escoltavem les explicacions i respostes que ens donaven els nostres “professors”: Rafael Chamorro, Josh Levy, Andrew Rasiej, Jeremy Heimans, Ari Melber, Marshall Ganz, David Colarusso i Vanessa Scanfeld. Els projectes analitzats, change.org; Personal Democracy Forum, Meet up, 10 questions, The Nation i Mixedink .

Són moltes les coses explicades, les preguntes i respostes que ens han regalat aquests coneixedors d’internet i el seu poder per mobilitzar la societat. A tall de resum, cito fets que m’han sorprès i opinions que m’han fet canviar alguns conceptes i adquirir-ne de nous:

- la joventut dels projectes i, sobretot, la joventut dels que els lideren. Josh, Vanessa, David, Jeremy, Ari, estan entre els 28 i 35 anys. A més, joves amb un gran bagatge, implicació en la societat i una gran capacitat de reflexió que crec que als joves d’aquí, en general, ens manca.

- el sentiment de comunitat que tenen els nord-americans. Són individualistes (sobretot a Nova York), però, quan toca, i els darrers fets històrics ho han demostrat, saben mobilitzar-se i organitzar-se en comunitats per fer sentir la seva veu.

- les comunitats, les xarxes no creixen ni funcionen de forma espontània, cal organització i jerarquia. Per això calen líders que motivin i moguin els missatges en múltiples direccions, creant més nodes de lideratge i deixar fluir el diàleg i el debat de dalt a baix i de baix a dalt, buscant la democràcia i la implicació de tot el grup.

- els mitjans de comunicació tradicionals no veuen els Social Media com a competidors, ni en parlen de forma superficial com passa aquí, sinó que se n’aprofiten i els utilitzen per reforçar la seva marca i crear seguidors al seu voltant, fent-los protagonistes del seu dia a dia i establint nous punts de relació.

- Obama és present en format cartell i samarretes en molts locals comercials de Nova York; a totes les cadenes televisives, però els americans tenen els peus a terra. Estan contents amb el canvi, esperançats, però a l’expectativa.

- un bon blogger és un activista, un motivador. Els periodistes no acostumem a ser bons bloggers perquè transmetem la realitat d’una manera massa neutra, sense buscar la mobilització.

- segons Andrew Rassiej, el llenguatge d’internet és WE, nosaltres, i Obama ha estat el primer president dels EUA que ha sabut utilitzar el WE amb autenticitat.

- en matèria dels Social Media i l’anomenada web 2.0 no hi ha gurús, ni aquí, ni als EUA; ningú en pot ser expert si els canvis tecnològics i socials són tan ràpids.

Sens dubte, si Nova York ja és en si una experiència única, les persones que hem conegut, les relacions que hi hem establert i les connexions entre nosaltres, han fet d’aquest viatge una experiència especial i enriquidora

I bé, no em puc deixar de dir que, el que també m’ha sorprès d’aquest viatge és la dificultat d’entendre el funcionament del metro de Nova York ...

20 de gener de 2009

El 20 de gener vaig tenir la sensació que vivia un moment històric. Com cada dia, des del primer moment del dia vaig estar connectada a internet, però aquest cop, a www.cnn.com i seguint desenes de blogs que diàriament m’obren els ulls i em fan reflexionar sobre el poder que té la paraula i el llenguatge si s’utilitzen les noves tecnologies i internet. Barack Obama va pronunciar el seu primer discurs com a President dels Estats Units davant de 3 milions de persones a Washington i gran part del món per la TV i, també, com a novetat, per internet. Un fet que passarà a la història per diversos motius, entre ells, que és el primer President negre d’un país que, no fa pas gaire, aquests només eren esclaus.

El 20 de gener vaig sentir-me esperançada i feliç perquè el President Obama em transmet il•lusió i confiança. Em dóna més motius per creure en una classe política més justa, propera i més compromesa amb els seus ciutadans; més motivadora, més mobilitzadora; per creure en una societat més generosa i uns ciutadans més involucrats, més connectats i partícips de la realitat i el context que vivim.

El 20 de gener em va servir per autoconfirmar-me que diàriament es creen vincles i simpaties amb molta gent del món que no conec físicament però, d’alguna manera, si a través d’internet; ja sigui perquè els llegeixo als blogs, perquè els segueixo al Twitter o perquè són amics meus al Facebook. I que, aquell dia, els meus pensaments coincidien molt amb els d’ells. També he vist que molts amics (dels que puc anomenar físics) han creat un perfil i una personalitat pròpia digital i m’encanta seguir aquestes dues facetes, que, no deixen de ser una, al cap i a la fi, i que em provoca encara més proximitat.

El 20 de gener em vaig sentir feliç perquè aquesta nova era m’ha portat nous amics, noves oportunitats i noves esperances. M’ha obert un espai que vull entendre, raonar i viure’l. Per aquest motiu i molts altres, estic contenta per emprendre un viatge dissabte, a Nova York i a Boston, amb 4 persones més, algunes de les quals acabo de conèixer (coses que, sense la proximitat d’internet potser seria més complicat).

No anem a fer el turista, anem a aprendre, i a conèixer com persones, a través de les noves tecnologies i amb un bon ús de les idees i del llenguatge, han creat projectes motivadors que més persones han utilitzat per canviar de mica en mica el nostre món i fer-lo més just i més pròxim; projectes on tots som els protagonistes i ajuden a que tots poguem canviar aquest món. Yes, we can!

I, com va dir el flamant President: The world has changed and we must change with it.

Social media i els directors de comunicació

Crec que demà sortirà publicat al setmanari El 3 de vuit un article sobre el Facebook i el vi, enfocat en com aquesta gran xarxa social està contribuint en un producte, el vi, en el seu sector, i, sobretot, en les opinions que en tenen els consumidors. Així doncs, via Facebook em van fer algunes preguntes sobre perquè des de l’INCAVI vam introduir-nos en el món Facebook ara farà nou mesos creant el grup debatdevi.

La resposta és ben senzilla: perquè a hores d’ara no podem oblidar-nos d’aquestes xarxes socials per crear opinions, per intercanviar coneixements, per comunicar-nos i, debatdevi va néixer amb aquest objectiu: buscar respostes i solucions a una millora del consum de vi català a Catalunya partint de la col•laboració de tots els membres de la cadena. Si volem escoltar el consumidor, que aquest es relacioni amb l’elaborador, veure què diu un restaurador o saber què pensen els joves hem d’escoltar el que ens diuen i Facebook ens permet això: escoltar opinions, debatre-les, crear comunitat, fer contactes, compartir documents, i milers de coses més.

De fa uns mesos cap aquí he rebut peticions d’amics que viuen i treballen pel vi a Catalunya, m’he fet de grups d’amics de cellers catalans, m’he fet fan de vins, de guies de vins, ... A facebook hi ha molta gent, i tots es relacionen des d’un mateix nivell, sense jerarquies. Per tant, debatdevi hi ha de ser.

Ara, el proper pas serà que tots sapiguem treure’n el veritable profit del Facebook. El grup Bevem vi i cava català n’ha tret profit amb més de 2.000 membres ha fet que s’afegissin més caves catalans en lots de Nadal d’una empresa valenciana; ha organitzat tastos de vins a cegues; ha fet que alguns dels seus membres demanessin a Caixa Catalunya que enlloc de regalar un lot de vins de La Rioja potser seria millor, donada la seva procedència, que aquest obsequi comptés amb productes catalans,... I encara en poden treure molt més profit.

Per això, a l’entrevista vaig voler deixar clar que, actualment, no es pot entendre la comunicació d’un celler, d’una empresa o d’un polític sense els Social Media. Qualsevol director de comunicació ha de conèixer aquests noves eines 2.0, saber les seves potencialitats i aplicar-les a les diferents campanyes de comunicació. Us animo a llegir aquestes entrevistes que Marc Cortés fa diferents experts en comunicació sobre el paper que tindran els Social Media per al 2009.

I després, animo als dels cellers que no mirin tant les vinyes, el laboratori o les bòtes i que escoltin més als seus consumidors. Ara és molt més senzill conèixer la seva opinió.

Predicciones Social Media 2009

Publish at Scribd or explore others: Business Research marketing blogs

Wine Pleasures Congreso

Del 24 al 27 de gener tindrà lloc a Sitges, el Wine Pleasures Congreso i Workshop d’Enoturisme. S’esperen més de 300 professionals de 30 països per presentar les principals iniciatives vinculades amb el turisme i el vi. Es tracta de la primera edició d’un certamen així a Catalunya i que comptarà amb assistents provinents de moltes regions vinícoles de tot el món.

A més, els assistents poden confeccionar el seu programa a mida, escollint aquelles ponències que més li interessin.

També, per fomentar el networking entre els participants s’oferirà un programa d’activitats enoturístiques per les tardes amb visites a cellers així com activitats relacionades amb el vi.

L'INCAVI hi participa amb la ponència "Xarxa social i intercavi de coneixement: la iniciativa debatdevi a Catalunya", a càrrec del director general, Joan Aguado. Aquesta conferència serà el dissabte 24, a les 09:30, al Port Sitges Resort.

Com a fet remarcable, el congrés compta amb una xarxa social a internet: Wine Pleasures International Wine Tourism Conference & Workshop; on s'actualitzen les novetats sobre el congrès i els assistents i conferenciants comencen a intercanviar informació.

Bones Festes!

Són dies de recolliment familiar; nens que poden pujar de peus a la cadira només per recitar el vers; torrons d'Agramunt o de Xixona o de Suchard; somriures, petons i abraçades; molt de cava i vi amb alguna copeta de licor; l'escudella de la iaia del peix fent la competència a l'ànec de la iaia de baix; els cosins que es fan grans i, de retruc, tu també; l'avi Josep que ens demanarà que toquem el piano (per alguna cosa el vaig pagar!, dirà); carretera i cap a Binèfar, a passar un segon Nadal i Sant Esteve; celebrar el tió sense tió; vespres de digestió amb més cava i a casa dels amics; paper de regal rebregat a la bossa de la brossa; calces, mitjons, calçotets, pijames, sabatilles; la Laia i jo fent de cambreres; l'explicació a càrrec del papa sobre el vi que beurem; la mama atrafegada a la cuina amb totes les seves delicadeses; el Jordi intentant seguir el ritme mastegador del Josep (i passant una tarda amb àlmax); el Sergi fent-nos riure; els de l'Arboç arribant puntuals,... Tot això passarà aquests dies a Ca l'Àngel, llàstima que enguany no sentirem com l'avi Joan rondina perquè no el deixem parlar... serà estrany, trist, però segur que també serà un Bon Nadal...

Bones Festes a tots i totes!

(la postal és obra del Ricard Espelt, un artista polifacètic i un bon amic; i Ca La Florinda, una casa rural amb molt d'encant - què he de dir!!).

No faré cap comentari al respecte

No té despercidi. Quina generalització més generalitzada. No faré cap més comentari, només que a través del Facebook del Pol Gomà m'ha arribat aquest article d'un "intel·lectual" espanyol publicat a El Semanal de El País, el passat diumenge:


JAVIER MARÍAS LA ZONA FANTASMA
Una región ocultamente furibunda

Antes de nada, debo dar las más sorprendidas gracias a cuantos lectores de esta página han tenido la amabilidad, por vía directa o indirecta -a través de la sagaz procuradora cuyo nombre mencioné hace tres semanas, y a la que no sé si hice una faena con ello-, de ofrecerme sus máquinas de escribir o indicarme cómo podría hacerme con una del modelo que he empleado durante años y que ha dejado de fabricarse. No puedo aceptar los generosos ofrecimientos de los primeros, pues nunca estaría dispuesto a privar a nadie de algo de su propiedad, y en cuanto a las oportunidades que aparecen en Internet y sobre las que se me ha informado, se trata de Olympias de segunda mano, de cuyo funcionamiento no me puedo fiar enteramente, o bien habría que hacerlas venir desde Hong-Kong o Chile, y esto me parecería una extravagancia exagerada. Así que he optado por lo más sensato: comprar otro modelo, de otra marca, con el que aún no estoy escribiendo este artículo porque de momento hay una tecla que no me obedece y de la que dependen los márgenes y el interlineado. Ya veremos si logro doblegarla (a la tecla fundamental y rebelde), pero en todo caso un millón de gracias.

Eso sí, no me pregunten con qué diablos estoy escribiendo. Lo que sí puedo confesarles es que la semana pasada, al estar fuera de Madrid y en un sitio en el que era imposible comprar máquina alguna, no me quedó otro remedio que tomar prestado un ordenador de la casa en la que me alojaba y teclear con él, tanto el artículo de rigor como algunas líneas de una posible novela nueva (que si es no será larga, descuiden). El ordenador ha vuelto a no gustarme, lo siento; pero ya que lo tenía en mis manos durante unos días, aproveché para navegar un poco por Internet, por primera vez en mi vida o casi. Así, logré visitar por fin, al cabo de unos diez años desde su creación, la web que lleva mi nombre y que montó por propia iniciativa una lectora de Gijón, Montse Vega, a la que, visto lo visto, debo mucho más de lo que jamás podré devolverle. También me quedé admirado de que en la Red existan datos sobre todo lo habido y por haber, aunque demasiados no sean de fiar o estén equivocados. Es decir, aquello parece una enciclopedia de vastedad incomparable, pero de calidad muy dudosa y variable. Comprendo ahora de dónde salen muchas "documentaciones" de periodistas y -lo que es más grave- novelistas, y por qué tantos de éstos se atreven hoy a hacer novelas históricas sin saber nada sobre el periodo elegido antes de empezar a redactarlas.

Pero de todo esto estarán la mayoría de ustedes al cabo de la calle, y disculpen que les diga nada sobre mediterráneos que habrán descubierto hace siglos. Lo que más me ha desagradado, sin embargo, son los llamados blogs y foros, por algunos de los cuales me he dado un paseo. No entiendo que tantos escritores tengan un blog propio y le dediquen, por fuerza, numerosas horas de su tiempo, porque me parece equivalente a esto: uno va a un bar, se sienta a una mesa y habla de lo que sea, y a continuación está expuesto a que cualquiera coja una silla y le suelte a su vez su rollo o -con demasiada frecuencia- sus imprecaciones. O bien a esto otro: uno inicia una conversación telefónica particular, y cualquier individuo puede colarse en ella y opinar lo que le plazca o ponerle verde a uno. No sé, para mí sería una pesadilla tener que escuchar pacientemente a personas que no he elegido, y con las que en algunos casos no quisiera ni cruzar media palabra. ¿Cuál es la gracia de estas tertulias escritas? ¿Ver que uno provoca reacciones? ¿Tener la comprobación inmediata de que lo que expone no cae en el vacío? ¿Llevar una vida "interactiva" (y perdonen el adjetivo)? Debe de haber mucha gente solitaria, o que aguanta la soledad -ese gran bien- pésimamente. Pero lo que más me ha desagradado es el frecuente tono insultante de los comentarios y el veneno que a menudo destilan. Amparados en el anonimato cobarde de los llamados nicks, no hay asunto que no les merezca a unos cuantos blogueros toda suerte de improperios. No veo que se discuta ni argumente apenas, sino que más bien se lanzan denuestos y groserías como en las tabernas más zafias. Hay en este mundo, o eso parece, una desproporcionada cantidad de odiadores, o llámenlos negativistas, resentidos, amargados, venados. No tantos en los blogs o foros en inglés. En esa lengua la gente es más propensa a emitir sus opiniones, a discutir civilizadamente, a pedir una información o aportar otra interesante y útil. En los españoles, en cambio, veo una sobreabundancia de rabiosos y cabreados, de individuos a los que todo parece una mierda, o que dedican horas y horas a estudiar la obra de un autor, por ejemplo, con el solo ánimo de ponerla a caldo, en vez de abstenerse -como quizá sería lo lógico- de seguirla leyendo. También se lleva uno sorpresas en este mundo, y ve intervenir, con su nombre, a personas de las que se distanció hace años, sólo para comprobar que la edad no las ha hecho más sabias ni gratas sino todo lo contrario, que el gusto por despotricar sin razones les ha ido en aumento y que ni siquiera han variado sus obsesiones durante tan larga ausencia. No sé, pero asomarse a esa inmensa taberna que son los blogs y foros de Internet, en España, le hace tener a uno la sensación de vivir en una región ocultamente furibunda, en la que más vale no entrar, si es posible.

Polítics 2.0 i Polítics 0.0

El primer bloc que vaig començar a llegir i a seguir va ser Debat a Bat, de l'amic Donaire. Un blog que parla de política, educació, turisme, societat i moltes altres coses d'una manera propera i amena, i amb coneixement de la causa, com ell diu, "basat en un fet real i amb apunts del natural". I si us parlo d'aquest blog ara no és només per animar-vos a seguir-lo; sinó perquè em serveixo de 3 posts del Donaire ( Diez usos políticos del facebook i Lo que hemos aprendido de Obama , Parlament 2.0, entre molts altres que giren al voltant de la política 2.0) per animar a alguns polítics a fer un pas més, a baixar de les "estrelles" i a donar la cara, a mostrar-se tal com són, a deixar participar i a no tenir por a escoltar opinions que no són com la seva, a debatre-les.

I tot això ho dic perquè no pot ser que després de la creació d'un fòrum de debat per part d'un grup de joves del meu poble: "Bellvei, expressa't en llibertat", on veïns de forma continuada han parlat de la necessitat de fer un debat públic i presencial sobre com volem que sigui el nostre poble, el nostre casc antic; on s'ha demanat repetides vegades la participació de l'alcalde en aquest espai donant el seu parer sobre el que s'està debatent, sobre les seves preocupacions; que l'ajuntament ha rebut més de 500 al·legacions en contra d'unes normes subsidiàries perquè entenen que aquestes perjudiquen el nucli antic; la única resposta sigui la més poc democràtica, la unidireccional: la d'un butlletí informatiu a la porta de totes les cases.

El diumenge, tots els bellveïns vam poder llegir a casa un butlletí de 4 planes a tot color amb les opinions de l'alcalde sobre el casc antic i sobre aquells que no estan d'acord en com s'ha portat tot plegat. Només us transcriuré una frase, la darrera: "No em puc permetre perdre el temps, en causes tan grises com la que patim i si algú vol seguir aquest camí, allà ell… ni amb mi ni a l’equip de govern ens hi tobarà". Causes grises? Doncs donem-li color i oferim un debat com déu mana, on els veïns poguem escoltar totes les parts, totes les opinions i ens poguem fer una idea més o menys clara sobre tot plegat. Perdre el temps és escoltar als veïns?

Davant d'una nova forma de fer política, on polítics de tots els colors estan veient com cal obrir les portes a la socialització 2.0, a mostrar-se transparents, de fàcil accès, a facilitar les eines d'interrelació, a crear ciutadania, ... ens trobem com un alcalde veu només en un butlletí a tot color, enviat per via "sota la porta", sense dret a rèplica com la única manera de fer política, d'escoltar i de ser escoltat.