El Ricard Tomàs de Copons és un emprenedor. Fa uns mesos va decidir emprendre i aprendre una nova professió per ell: la de taxista. Va comprar la llicència, el cotxe i va començar a moure's per buscar clients. Fins aquí tot normal. El que fa el projecte del Ricard interessant és la seva voluntat de recerca constant per oferir un valor afegit en el seu servei. I, amb decisió i davant la incomprensió de molts dels seus companys de taxi (que haguéssin invertit en un nou cotxe o en un tub d'escapament) ell ofereix wifi als seus clients en tots els seus trajectes.
L'AVE no disposa de wifi, però el taxi del Ricard si. Pioner a Espanya oferint aquest servei, el Ricard no es queda només aquí. Tot i ser el taxista més nou d'Igualada, té el domini http://www.taxisigualada.com/ (cap taxista igualadí havia pensat mai en tenir web...), i el Facebook li servei com un nou canal de comunicació amb clients i usuaris.
I recordant una xerrada que ens fa oferir Lorena Ubierna farà uns mesos a l'InnovaCamp09 i que tan bé va definir el mot innovació, el que està fent el Ricard Tomàs amb el seu taxi, és innovador. Així doncs que, des d'aquí, l'encoratjo a continuar amb aquesta motivació i entusiasme per seguir fent bé la seva feina i pensant en què oferir de millor als seus clients.
Ara farà dos anys, quan em m'acomiadava d'una feina anterior, una companya, la Blanca, em va regalar un llibre: "Les revolucions perdudes". Contenta i orgullosa, me'l va lliurar, no era per menys, l'havia escrit el seu pare, el Josep M. Quintana. Des que conec a la Blanca que segueixo els posts del seu pare, reflexió, opinió de la bona, de la de lliurepensador sense embuts. Per això, per mi va ser un regal del destí, de la casualitat, que el Ricard em proposés dedicar-li a Quintana el proper #talkingabout, quan el va descobrir tot navegant per la xarxa; com diu el Josep M., "caient" al seu blog.
No vaig poder estar a l'entrevista per impediments de destins vacacionals, i, com em dedicà Quintana al llibre, malauradament vaig ser "la gran absent de la conversa". Només pels 9 minuts del vídeo, un es fa la idea de la vitalitat d'aquesta entrevista; on Quintana va parlar d'una generació (la dels meus pares), que es resumeix molt bé amb el mot desencís. Desencís respecte un projecte democràtic i per haver perdut la innocència que, durant la seva joventut, els donava força per revelar-se davant els sistemes fixats. Un terme molt ben explicat en la seva darrera novel·la, "Les revolucions perdudes", on partint de la guerra civil i de la revolució del 68, Quintana retrata la seva generació i la dels seus pares i fa una reflexió sobre la història dels vençuts i els vencedors.
També parla sense embuts del nostre sistema polític, reflexionant al voltant del sistema dels partits i la manca de lideratge dels nostres representants. S'atura a parlar de la revolució tecnològica, de com ja no es poden silenciar realitats i de què, possiblement, estem immersos en un canvi.
Però aquest canvi, cap a on ens portarà? Quintana manifesta que no ho sap, jo tampoc; però coincideixo amb ell quan diu que "els canvis importants només es fan a partir de les revolucions, de les crisis profundes". Ara, només falta treballar i lluitar perquè aquesta no sigui una revolució perduda.
També podeu llegir la reflexió que en fa el Ricard Espelt al seu blog
Lloc de gravació: Al jardi de casa Josep Ma Quintana, a Maó Dia: 04.08.2009 Material: Càmera Sony HDD DCR-SR52 Muntatge: iMovie
L'educació a les escoles i instituts, el sistema educatiu català, tal com diu Trina Milán, cap del servei d'Innovació del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, és l'empresa més gran del nostre país. Milers de treballadors en tenen cura diàriament, apliquen mètodes, currícula, adquireixen nous reptes que fa uns anys anaven destinats a les famílies, a la societat. L'escola sempre està al punt de mira, de fet, a tots ens afecta el que passi al sistema educatiu (o més aviat, ens hauria d'afectar). És allà on la societat adquireix nous hàbits, actituds, coneixement (i, malauradament, cada cop l'escola està més sola en aquesta tasca, el ritme trepidant del nostre món fa que l'educació a casa hagi passat a un segon terme). Per això som encara més exigents.
L'escola s'enfronta a nous reptes. Compta amb una nova llei aprovada (la LEC) en vistes a innovar i millorar els serveis que l'escola dóna d'acord a la nova realitat social, cultural i econòmica. Ara, què passarà amb l'adequació de nous continguts, matèries, ús de noves tecnologies a classe, noves relacions amb les AMPA, empreses,...? Està l'escola preparada per tants canvis? Pot un professor canviar el seu sistema de fer classe, passar de classes magistrals a classes més creatives comptant amb la participació i, per tant motivació, de tots els seus alumnes? Pot un equip directiu d'una escola buscar nous recursos i noves aliances al seu entorn?
Jo sóc optimista i crec que si. Tinc la sort d'estar rodejada de professors, a la família, entre els amics,... i que, m'expliquen el seu dia a dia i els veig desperts, motivats a canviar i a trobar el millor de cada un dels seus alumnes; a construir nous reptes a l'escola o a l'institut. Per tant, és l'actitud el que compta. No serà d'un dia per l'altre, està clar, però trobem símptomes de què les escoles volen i estan adaptant els serveis que doten d'acord a les noves realitats. Però no obviem que cal també el suport dels pares i mares, de l'entorn de l'escola perquè aquests canvis es duguin a terme i tinguin una extensió arreu.
I, quan parlo d'actituds és perquè trobem exemples, arreu de Catalunya que ens ho demostren. Com la Margalida Capellà, professora de Clàssiques de l'IES Cristófol Ferrer, de Premià de Mar. Que un bon dia va obrir un bloc per la seva assignatura, on ampliava continguts, penjava documents, imatges, vídeos de treballs dels seus alumnes i aquests l'han respost amb motivació i empenta. La Margalida ha adaptat la seva forma de fer classe buscant allò que desperta l'alumne. Que aquests volen internet, volen acció, rapidesa, històries atractives, creativitat,... doncs endavant, aprofitem-ho i intentem treure el millor de cada alumne, ensenyem també què és la xarxa i el profit que en poden treure, en aquest cas, sobre les clàssiques. I transmetre també que la xarxa és un espai per compartir, on es pot treballar col·laborativament, entre professors (com Chiron, pels professors de clàssiques) i entre alumnes. Un blog, El fil de les clàssiques, que ha rebut premis i que aquests han estat motivació pels alumnes a continuar. I els professors? Segur que n'hi haurà que no ho entendran, però n'hi ha d'altres que ja ho apliquen, que busquen una nova forma de fer classe; hi ha equips directius que es plantegen crear comunitat a través de la xarxa, amb pares, alumnes, professors i el propi entorn.
Això no és general, ho sé, però espero que a cada escola hi hagi una o dues Margalida Capellà que, com una taca d'oli, extenguin motivació i entusiasme, permetent noves actituds.
Lloc de gravació: Pati de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona Dia: 08.07.2009 Material: Càmera Sony HDD DCR-SR52 Muntatge: iMovie Música: Rap de les clàssiques, de Deka, alumne de l'IES Cristófol Ferrer
Fa uns dies, amb el Ricard Espelt, vam conèixer Rahaf Harfoush. Estava a Bilbao, presentant el seu llibre Yes we did, un recull de les notes que va fer durant la campanya de Barack Obama als Estats Units. Rahaf va cedir-nos uns minuts per explicar-nos què significa ser voluntari d'un moviment que està sent estudiat per tot el món; com hi va arribar a formar part i, sobretot, la importància del contacte, la presencialitat, la transmissió d'un relat i un missatge que la societat americana va saber fer-se propi i traslladar al veí, als amics, als companys de feina,... Com una taca d'oli, l'esperit Obama es va estendre de la mà de voluntaris i persones anònimes que creien en ell perquè creien un relat, uns valors, un missatge. Com diu Rahaf a la pregunta, "i ara què", el primer pas ja està fet, només falta seguir caminant entre tots plegats.
Una entrevista a una noia molt jove que ens va recordar els amics que vam fer als Estats Units. Joves compromesos amb el seu país, i que empraven eines tecnològiques per fins socials i polítics, que creien que el futur passava per donar poder a la ciutadania i que, per això, Obama, se'n va sortir. Marshall Ganz, el menys jove de tots els que vam entrevistar a Boston va col·laborar formant voluntaris i establint tota una xarxa arreu dels Estats Units. Ens va descriure com eren alguns d'aquests voluntaris. A Bilbao vam tancar el cercle i vam conèixer la Rahaf, una voluntària optimista, entusiasta, fidel a les seves idees que, tot i ser canadenca i no nordamericana, creia en uns valors i un missatge global: nosaltres, els ciutadans, podem.
Citilab és un espai que convida a la creació, al diàleg, a la innovació. I, això és el que va fluir el passat dissabte, en el marc d'InnovaCamp Mediterranea, on vam tenir la sort de talkingabout els media i el futur dels mitjans de comunicació amb Sílvia Cobo, també coneguda com @lolacomomola.
La Sílvia fa dos anys i mig que omple el seu blog amb continguts molt interessants sobre els mitjans de comunicació i els reptes que tenen (han tingut i tindran) davant la irrupció de nous canals i noves vies de comunicació. La Sílvia és periodista però, com molts, no treballa en cap mitjà i això li aporta una visió molt independent i personal sobre el que estan fent els grans media i com estan actuant en aquests moments.
La crisi econòmica està afectant arreu, però els mitjans de comunicació, a més, pateixen un "tsunami", com diu la Sílvia. Per una banda, a part de perdre gran part del finançament publicitari, tenen una crisi quasi identitària. Quin és el paper que han de tenir els mitjans de comunicació davant una societat cada cop més informada i més avesada a utilitzar, compartir i crear continguts d'actualitat a la xarxa? Com serà el periodisme del futur? El periodisme ciutadà existeix? Els mitjans de comunicació tenen entre els seus objectius el de divulgar, "ensenyar" a la societat. Estan fent aquesta tasca per la divulgació de les noves eines comunicatives?
Em quedo amb dues frases:
el futur passarà per micromitjans per microaudiències
les grans empreses de comunicació no han invertit en innovació i ara en paguen les conseqüències
Si una cosa està clara, és que el futur dels mitjans encara és incert. Però, sobretot, el temps va molt ràpid, costa pujar al tren de la innovació i, a les grans organitzacions, encara més. Qui sobreviurà?
El rellotge comença a marcar el temps. ___________________________________________________
Els gestos, les mirades, les complicitats formen part de l'inici de festeig. I això és el que es transpira entre el Joan Jiménez, el Toni Mascaró i la Marta Carballo. Tinc la sensació que serà un amor d'aquells fructífers i que deixarà petjada. La prova és el +branworkmeeting, un projecte iniciat per aquests tres emprenedors que es basa en reunir 8 directius d'alt nivell en un mateix espai i veure com flueixen, com comparteixen, com es comuniquen i si això es trasllada en les seves marques i, per tant, als seus clients, usuaris, consumidors i, per tant, persones.
"Les marques són persones que s'han de comunicar com persones". Gran frase que resumeix un canvi de paradigma que estem vivint a tots els terrenys: social, polític, empresarial, cultural. Amb internet, els manuals de marketing, branding, comerç, comunicació, queden obsolets en dos dies. No hi ha normes escrites, ni decàlegs, ni cursos que t'ensenyin on ens portarà aquest nou paradigma. L'únic que ens queda, i que és molt, és escoltar. Escoltar a aquells que comprem, que consumim, que som infidels en les marques, que ens enamorem d'uns productes. Escoltar i seduir, conversar, enamorar, com diu el Joan Jiménez, fer l'amor amb els nostres clients a través de les nostres marques.
Això si, si volem sortir airosos d'aquest nou paradigma cal obrar amb ètica, bon fer i creativitat. Cal mostrar-nos com som en aquest món anomenat internet social, on aviat es veu l'engany i aquest pot ser ràpidament transmés a gran velocitat i, per tant, perjudicar una reputació que ha costat esforços i temps a obtenir. Però siguem positius i optimistes, perquè aquest nou paradigma és oportunitat per les persones entusiastes, creatives, emprenedores i, sobretot, sinceres.
La conversa va ser a l'Hotel Barceló Raval, envoltats de disseny. Amb el Joan i el Marc "desvirtualitzats" i la Marta via skype, recuperant-se d'un accident.
Podeu llegir més sobre el +brandworkmeeting meeting als blogs del Toni, el Joan, i la Marta. I podeu llegir les reflexions sobre aquest 2n talkingabout, al blog del Ricard Espelt.
Lloc de gravació: Hotel Barceló Raval, BCN Dia: 08.05.2009 Material: Càmera Sony HDD DCR-SR52 Muntatge: Windows Movie Maker
Començo amb un tòpic, ho sé. Però és així... Recordeu el famós anunci del Renault Clio, aquell que parlava de la generació JASP (Jóvenes aunque sobradamente preparados?). Doncs en el moment de gravació d’aquest vídeo vaig veure com, l’anunci, quedava petit al costat dels nostres tres protagonistes. Són el Pol Gomà, el Marc Pallarès i el Sergi Sabaté. Segur que si els seguiu al Twitter, penseu que són amics, que queden de tant en tant, o que van junts a classe. Doncs no. Dimecres passat va ser el primer cop que es veien els tres en persona i, des de fora, un té la sensació que es coneixen de tota la vida, per com coincideixen, per com s’interrelacionen, per com somriuen, per tot el que saben un de l’altre a través de la xarxa.
El Pol Gomà, és el més petit, 19 anys, però ja despunta com a emprenedor. És breu, concís, reflexiu i amb gran capacitat analítica. El Marc Pallarès, 23 anys, té fusta de polític, però dels bons, amb ideari propi, convincent i segur. El Sergi Sabaté té aquella curiositat innata que tenen els bons periodistes i, amb 21 anys, està a punt de recollir el Premi Ràdio Associació en la secció d’Innovació pel programa “Toc d’Hoquei”.
Quasi dues hores de conversa pindolades en 8 minuts. Dues hores dedicades a parlar d’internet, de com aquesta generació utilitza la xarxa; de política i l’ús que fan o haurien de fer els polítics de la xarxa; i dels mitjans de comunicació i la llibertat del periodista.
No us vull avançar res més. Jutgeu per vosaltres mateixos. Oi que són joves promeses que de segur que ens revolucionaran el món? Jo crec que si.
Us animo a llegir la reflexió que en fa el Ricard Espelt d'aquest primer talkingabout ideat entre els dos.
Lloc de gravació: Les Comes / Igualada Dia: 22.04.2009 Material: Càmera Sony HDD DCR-SR52 Muntatge: Windows Movie Maker
Talkingabout és un experiment que demà publicarem el Ricard Espelt i jo en els nostres respectius blogs. És conversa, és diàleg, són mirades, són somriures, són compartir en el món analògic, en el que ens podem tocar i mirar, allò que diferents persones ens han transmés en el món digital, en el 2.0. Seguim persones al Twitter, tenim desenes d'amics al Facebook, llegim molts blogs, ens fem una idea sobre aquesta gent que anem admirant, que ens sorprén, que ens enriqueix en coneixements. Per què no fer un pas més i quedar amb ells? Per desmitificar o per acabar de mitificar persones que entren a formar part del nostre dia a dia sense ni haver compartit una conversa de viva veu. Això serà doncs talkingabout, un vídeo de pocs minuts que intentarà resumir converses i trobades amb diferents persones que coneixem via 2.0. Un vídeo on l'edició no serà allò important (tot molt casolà), sinó el contingut; i que anirà acompanyat de reflexions pròpies sobre què ha estat per nosaltres aquesta trobada, què ha significat conèixer en persona gent que ens és realment familiar en el món 2.0.
Entrades
