Esnobisme i vi

Ahir un article de l'Anton M. Espadaler a La Vanguardia em va fer riure i em va fer pensar molt, sobretot quan cita al príncep de Talleyrand que, responent a un portugués sorprès per la concentració dels seus veïns de taula observant les seves copes de vi, va preguntar: "Després d'haver ponderat les aromes, el color i la textura del vi, finalment, se'l beuen?". I el príncep, mig ofès, li va repondre, "No senyor, on en parle!"

A mi m'agrada que es parli d'un vi, al·lucino escoltant les paraules que els experts (o no) utilitzen per evocar les sensacions que aquest els transmet, penso que m'encantaria tenir la seva memòria, el vocabulari i la inventiva. Però, fins a un punt. Crec que per degustar un bon vi cal un cert ritual, però aquesta no pot ser una comèdia, una parafernàlia ni una tònica general.

Ens preocupem perquè el consum de vi disminueix, perquè la majoria dels joves el vi el veuen com un element pedant i antiquat; però ens entestem a donar-li encara una àureola més elitista i snob utilitzant paraules i descripcions que no tothom coneix ni identifica (intenteu entendre algunes de les crítiques de vins que es fan en alguns suplements de cap de setmana...).

El vi és universal i pot tenir múltiples espais i situacions i no sempre cal comentar que aquest vi té aromes a fruits del bosc, a quadra de cavall o a vainilla. Simplement, en la majoria dels casos, el vi ha d'acompanyar converses, converses d'amics, de futbol, d'amor, de feina o de metafísica. Simplement una copa, o dues, poden fer passar una estona d'allò més agradable i menys snob.