dimecres, 27 d’agost de 2008

Türkiye II - L'hora de l'oració



Gràcies Adrià, el teu comentari m'ha empès a continuar amb una segona part sobre aquest viatge a Turquia. No he pogut escriure abans, he estat uns dies al Marroc (intentaré explicar en un altre moment què m'ha fet visitar aquest altre país que tenim ben aprop), i aquesta setmana he començat a la feixuga rutina diària després d'un estiu genial.

Turquia, com Marroc, és un país musulmà, que no àrab. Em permeto l'incís de remarcar que un bon amic marroquí em va dir contundentment fa uns mesos: tots els marroquins són musulmans, però no tots els musulmans som àrabs. Bé, al que anàvem, segons les dades, el 98% dels turcs són musulmans.

Així doncs, entre un viatge i l'altre, he estat més de 20 dies en països musulmans i, curiosament, el que més he trobat a faltar un cop he arribat a casa ha estat despertar-me entre 4 i 5 de la matinada amb els cants del müezzin que recita l'adhan des del minaret per cridar a l'oració. Tinc el son lleuger i, tant al Marroc com a Turquia, podem dir que hi ha una mesquita a cada cantonada!

Un dels pilars de l'islam és resar 5 cops al dia, a l'alba, al migdia, a mitja tarda, quan s'amaga el sol i cap a mitja nit. Així doncs, en aquests dos viatges sempre he tingut un so i una cançó recorrent que, pel que m'han dit, repeteix "Alà és gran! No hi ha cap més Déu que Alà i Mahoma és el seu profeta". Això si, hi havia cops que el müezzin tenia més o menys gràcia. Pel que a mi em va semblar, els turcs ho feien d'una manera més melòdica, més suau, en canvi al Marroc, més que un càntic, semblava, en alguns casos, un sermó o un grapat de crits.

Un dels millors moments del viatge a Turquia ha estat creuar el Pont de Gàlata d'Istambul quan s'amaga el sol i sentir totes les mesquites que, com una coral, arrencaven a cantar. Senties una més aprop que s'avançava; de lluny, una altra que anava com a descompensada, i, molt fluixet et semblava sentir que un muezzin ja acabava. I així durant uns 3 minuts. Mentrestant, però, la gent del carrer seguia fent el mateix sense ni immutar-se (excepte en algun bar que baixaven el volum de la música). Els turcs realment senten aquest càntic? O el tenen tant familiaritzat que ja ni se n'adonen?

Adrià, com a músic que ets, tens alguna resposta a aquest dubte?

Us deixo aquest article que he trobat googlejant "Es perjudicial el muecín para el turismo?". Jo, com a turista que he estat, no ho considero perjudicial, trobo que sense muecins es treuria autenticitat a un país. I si no, ja saben aquella dita popular de qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.

dimecres, 13 d’agost de 2008

Istambul o la ciutat dels oficis. Türkiye I







Pescadors aficionats amb foquet de carbó que vénen entrepans de tot allò que pesquen, netejadors de sabates amb uniforme, uns que fan negoci amb uns cucs que es veu que et treuen taques de la pell, d'altres que fan blat de moro. També hi ha aparcacotxes, o nois que, si pares a una gasolinera un minut, aprofiten per netejar-te amb celeritat els vidres del cotxe. Si fa sol, un grapat d'homes disposats a encolomar-te ulleres de sol, si plou una mica, aquests mateixos canvien de material i, ja tenen paraigües a la teva disposició. Venedors de tirites que s'acosten als turistes per oferir el seu remei, impressors ambulants que, amb una EPSON o una HP d'última generació sobre un carretó et fan còpies de DNI, fotocòpies, els que són els reis mostrant alfombres i kilims i fer-les rodar per l'aire,...


I per descomptat, no podien faltar els venedors de tè, amb una gran "cantimplora de ferro", els de fruita, amb els seus carretons, els de peix, ...


Qualsevol ofici pot ser bo i si li sumem que són uns grans comerciants... doncs tot llest. I si no, prova de sortir del Gran Bazar amb les mans buides


Gemma Urgell - Viniesfera © 2008. Template by Dicas Blogger.

TOPO