dimecres, 9 de setembre del 2009

Trasllado la viniesfera a wordpress!

Porto uns dies de mudances. Trasllado el blog a wordpress, però ara amb domini propi.

Així doncs, a partir d'ara, em podeu seguir a:

http://www.viniesfera.com



Gràcies a l'ajuda del Ricard Espelt, hem aconseguit traslladar tots els continguts d'una plataforma a l'altra, amb una plantilla que ell ha treballat i que ja ha aplicat al seu blog (però en vermell)

I, evidentment, podeu seguir el blog per RSS, però no us oblideu a actualitzar els feeds ;-)

divendres, 4 de setembre del 2009

#talkingabout VII - Taxi Driver

Taxi Driver from redall on Vimeo.



El Ricard Tomàs de Copons és un emprenedor. Fa uns mesos va decidir emprendre i aprendre una nova professió per ell: la de taxista. Va comprar la llicència, el cotxe i va començar a moure's per buscar clients. Fins aquí tot normal. El que fa el projecte del Ricard interessant és la seva voluntat de recerca constant per oferir un valor afegit en el seu servei. I, amb decisió i davant la incomprensió de molts dels seus companys de taxi (que haguéssin invertit en un nou cotxe o en un tub d'escapament) ell ofereix wifi als seus clients en tots els seus trajectes.

L'AVE no disposa de wifi, però el taxi del Ricard si. Pioner a Espanya oferint aquest servei, el Ricard no es queda només aquí. Tot i ser el taxista més nou d'Igualada, té el domini http://www.taxisigualada.com/ (cap taxista igualadí havia pensat mai en tenir web...), i el Facebook li servei com un nou canal de comunicació amb clients i usuaris.

I recordant una xerrada que ens fa oferir Lorena Ubierna farà uns mesos a l'InnovaCamp09 i que tan bé va definir el mot innovació, el que està fent el Ricard Tomàs amb el seu taxi, és innovador. Així doncs que, des d'aquí, l'encoratjo a continuar amb aquesta motivació i entusiasme per seguir fent bé la seva feina i pensant en què oferir de millor als seus clients.

Ricard Espelt is talkingabout too

Lloc de gravació: Entre Igualada i Sant Quintí de Mediona

Dia: 31.08.2009

Material: Càmera Sony HDD DCR-SR52

Muntatge: iMovie



dimecres, 2 de setembre del 2009

Un dissabte de setembre

El protocol sempre és el mateix. Tot fent un menú en un restaurant, el meu pare ens avisa: “Nenes, aquest dissabte es cull per l'avi i dissabte vinent per nosaltres”. No hi ha dret a rèplica, ni a tenir l'agenda de dissabte plena de mil coses interessants. A casa tot s'atura quan toca anar a veremar. Ma germana i jo ens mirem i esbufeguem. Només de pensar-hi, ens fa mal la ronyonada i les cervicals.

Arriba el dia. A les 7 del matí ja estem tots a punt. El meu pare fa ullets, els nervis de tenir-ho tot llest li han fet una mala passada: que si el remolc del tractor net, ben carregat de gasoil el dipòsit, si les tisores estan engrasades,... Tot això li treu la son. Riem d'aquest “neguit” i ens esbotza: “ara rai, que només hi anem un dia, però abans, que eren 15 dies de verema, ni el teu avi, ni jo, ni ningú dormia”. Buff, millor no recordar aquells dies! Allò si que era dur...

Ens repartim per rengleres, amb un “pandero” i unes tisores cada un. Se sent el soroll de les tisores al tallar raïm, mentre ens mullem les mans de la rosada que ha caigut durant la nit. El sol es va aixecant i la calor comença apretar. De tant en tant ens aixequem, carreguem el “pandero” a l'espatlla i cap al tractor, on aboquem el raïm.

La calor ens fa suar, l'esquena ens apreta poc acostumada als esforços físics, però hi ha rialles, converses amb el veremador del costat, amb el de l'altra renglera, amb el que porta el tractor. Parlem de com està el raïm, de si tindrà molt de grau o no. Recordem altres veremes i comparem. I així, xerrant xerrant, tallant tallant, veiem omplir el remolc del tractor fins a tres vegades i acabem el dia amb el nostre crit de guerra: “Això ja és nostre!”. Trinxats però feliços ens despedim fins la setmana vinent.

Al Penedès i a moltes parts de Catalunya, el setembre ha anat sempre associat a la verema, molts anys (o sempre) rodejada de polèmica pel preu que en cobren els pagesos; per les negociacions que fan elaboradors, cooperatives i “xatarreros”; per la polèmica dels inspectors de treball que controlen que tots els cullen tinguin papers.

A casa, a més és una festa familiar on l'esforç físic es barreja amb la festivitat i l'alegria. La contradicció ens atrapa quan toca anar a veremar; la duresa d'aquesta feina s'esvaeix ràpid perquè sabem del cert que val la pena anar-hi ni que sigui un cop l'any, per sentir més aprop aquell cep, la vinya o la terra; per riure i conversar entre els pàmpols amb la família; i també, evidentment, per gaudir encara més d'una copa de vi.


Amb la tieta Teresa i la meva germana Laia


El meu avi i el meu cosí Oriol negociant qui portaria el tractor a la cooperativa


Una part dels veremadors


Les fotografies són del Josep Josa
, 29/08/2009.

Powered By Blogger

Gemma Urgell - Viniesfera © 2008. Template by Dicas Blogger.

TOPO