La crisi del quart poder
Fa una setmana es va presentar la iniciativa Parlament 2.0. A la xarxa hi ha força posts que en parlen, per tant, no vull repetir el que altres han dit (Ricard Espelt, José Antonio Donaire, Juan Varela, …). Varela, fa un post molt interessant i que conclou amb un “¿Servirá la iniciativa catalana? Mejora el acceso de los ciudadanos a la actividad parlamentaria y aumenta el contacto con sus representantes políticos. Pero los ciudadanos todavía no están acostumbrados a la ciberpolítica y muy pocos participan”.
I, em quedo amb això perquè, a la Facultat de Periodisme, en diferents assignatures es parlava del paper educatiu que els mitjans de comunicació van tenir durant la revolució industrial a tot Europa, o a Espanya, durant la transició a la democràcia, per posar un exemple. Els mitjans de comunicació, que ja eren llavors mitjans de comunicació de masses, explicaven a través de les ones i el paper, els detalls d’aquests canvis polítics, socials i culturals; transmetien a la societat uns canvis i unes noves normes i rutines. I em xoca, doncs, que ara la major part dels mitjans (o les mega-empreses de comunicació) no facin esment de què, mitjançant la tecnologia, la societat està canviant les seves relacions, està creant nous nodes de coneixement i està demanant nous vincles amb les organitzacions. I que, aquestes organitzacions, enteses com els centres de poder actuals, hauran de redefinir-se i canviar si no volen passar a formar part de la irrellevància institucional.
Estic cansada de què en alguns mitjans i programes es parli de forma “folklòrica” de les xarxes socials, del Facebook, del Twitter; sentir que tots els pederastes i criminals varis estan a internet; que els joves d’avui en dia només viuen immersos en la xarxa i no es relacionen amb ningú del seu voltant; que tot això és una moda i que tot tornarà a la normalitat.
I tot això ho dic perquè, l’endemà de la presentació/roda de premsa del Parlament 2.0 a càrrec del president del Parlament Ernest Benach, vaig repassar tots els diaris catalans. Només un breuet llistant les aplicacions de Parlament 2.0, sense anar al fons del tema, sense explicar què pot suposar pels polítics i pels ciutadans aquest projecte. Sense transmetre als ciutadans què pot suposar aquesta acció i fomentar la seva participació. Potser els hi fa por? Potser veuen que el seu paper de filtre, de canal s’està esvaint?
Potser sóc una romàntica, però jo creia que els periodistes i els mitjans de comunicació podíem ajudar a canviar el món. Potser aquest quart poder està massa anclat en organitzacions tradicionals, massa relacionat amb els altres poders, massa poc lliure, massa immers en una crisi econòmica i no troba cap sortida més o menys creativa. Per això, quan veig iniciatives com http://www.lainformación.com (no us perdeu el vídeo), m'entusiasmo i penso que un nou i millor periodisme és possible.