La crisi del quart poder
Fa una setmana es va presentar la iniciativa Parlament 2.0. A la xarxa hi ha força posts que en parlen, per tant, no vull repetir el que altres han dit (Ricard Espelt, José Antonio Donaire, Juan Varela, …). Varela, fa un post molt interessant i que conclou amb un “¿Servirá la iniciativa catalana? Mejora el acceso de los ciudadanos a la actividad parlamentaria y aumenta el contacto con sus representantes políticos. Pero los ciudadanos todavía no están acostumbrados a la ciberpolítica y muy pocos participan”.
I, em quedo amb això perquè, a la Facultat de Periodisme, en diferents assignatures es parlava del paper educatiu que els mitjans de comunicació van tenir durant la revolució industrial a tot Europa, o a Espanya, durant la transició a la democràcia, per posar un exemple. Els mitjans de comunicació, que ja eren llavors mitjans de comunicació de masses, explicaven a través de les ones i el paper, els detalls d’aquests canvis polítics, socials i culturals; transmetien a la societat uns canvis i unes noves normes i rutines. I em xoca, doncs, que ara la major part dels mitjans (o les mega-empreses de comunicació) no facin esment de què, mitjançant la tecnologia, la societat està canviant les seves relacions, està creant nous nodes de coneixement i està demanant nous vincles amb les organitzacions. I que, aquestes organitzacions, enteses com els centres de poder actuals, hauran de redefinir-se i canviar si no volen passar a formar part de la irrellevància institucional.
Estic cansada de què en alguns mitjans i programes es parli de forma “folklòrica” de les xarxes socials, del Facebook, del Twitter; sentir que tots els pederastes i criminals varis estan a internet; que els joves d’avui en dia només viuen immersos en la xarxa i no es relacionen amb ningú del seu voltant; que tot això és una moda i que tot tornarà a la normalitat.
I tot això ho dic perquè, l’endemà de la presentació/roda de premsa del Parlament 2.0 a càrrec del president del Parlament Ernest Benach, vaig repassar tots els diaris catalans. Només un breuet llistant les aplicacions de Parlament 2.0, sense anar al fons del tema, sense explicar què pot suposar pels polítics i pels ciutadans aquest projecte. Sense transmetre als ciutadans què pot suposar aquesta acció i fomentar la seva participació. Potser els hi fa por? Potser veuen que el seu paper de filtre, de canal s’està esvaint?
Potser sóc una romàntica, però jo creia que els periodistes i els mitjans de comunicació podíem ajudar a canviar el món. Potser aquest quart poder està massa anclat en organitzacions tradicionals, massa relacionat amb els altres poders, massa poc lliure, massa immers en una crisi econòmica i no troba cap sortida més o menys creativa. Per això, quan veig iniciatives com http://www.lainformación.com (no us perdeu el vídeo), m'entusiasmo i penso que un nou i millor periodisme és possible.
Entrades
sobre aquesta frase que han dit
"els joves d’avui en dia només viuen immersos en la xarxa i no es relacionen amb ningú del seu voltant", jo contesto:
"No son gente solitaria y apegada a una pantalla. Cuanto más usan una red social, más gente conocen, más les gusta la gente y más quieren estar en contacto con ella. el mayor éxito de las redes sociales es convertir los contactos virtuales en acontecimientos reales"(periodista 21)
suposo que com a tot canvi, les coses van poc a poc, però amb el temps, tothom utilitzarà les xarxes socials i internet com a eina de treball en moltes empreses i també en la prensa tradicional, la política i tots els sectors en general.
Pepa, Respecte això que dius i que explica molt bé el Juan Varela en aquest post que cites, et recomano el llibre de Francis Pisani, Alquímia de las multitudes. Genial!
ja me'l passaràs!!;P
Totalment d'acord! Les grans corporacions lluiten pel seu poder, però, i els periodistes? Em sorprèn moltíssim com encara no són gens conscients de la importància de totes aquestes eines pel seu dia a dia: per buscar noves fonts, noves idees, notícies... sembla que a Espanya vivim en un món a part en aquest sentit, en el món de les lamentacions, de les reclamacions, del "vuelva usted mañana"...però segur que aviat cambiarà!
Montse, m'ha agradat trobar-te aquí! Doncs si, és qüestió de fer pedagogia als periodistes. En això tu també pots fer-hi molt!
Crec que a part que funcioni la gent s'ho ha de creure i s'ha utilitzar. Si tu ho poses per quedar bé i no li dones un ús adequat no serveix per gaire gran cosa i crec que el que han fet va per això que et dic jo, per cobrir l'expedient.
perdo miquel,pero no entenc el teu comentari.potser estic una mica espessa,pero a qui et refereixes quan dius "el que han fet....per cobrir l'rxpeduent"????els periodistes?
Pepa, crec que el Miquel es refereix al Parlament 2.0. No sé si és per cobrir l'expedient, però el que si sé és que és una iniciativa engrescadora i valenta i que cal que utilitzem tots plegats. I que altres organitzacions en prenguin exemple.
Les estructures de qualsevol espai organitzatiu s'estan reinventan, dia darrera dia. Ens trobem amb la paradoxa que els que hem tastat les benaurances de la societat interaccionant voldríem que tot anés més ràpid, i els que fins ara han dominat el tema es veuen desbordats i només actuen de cara a la galeria.
La iniciativa del Parlament 2.0, és molt bona, i només és un primer pas: els polítics canviaran i els que és més important els partits hauran de canviar. I el més important, es pensar que si això passa, és perquè nosaltres voldrem. I parlar de nosaltres a la xarxa es dir tothom=democràcia.
Correm el perill de caure en la banalitat de la superficie, com dius.
A un event que vaig assisir fa unes setmanaes, sobre internet i política, algú deia que la tecnología era el llenguatge, no les eines o els canals.
Trobarem, tots, el sentit i la utilitat, quan trobem els continguts, el to, els missatges, la coherència, la ètica en un mon que es molt diferent al que existia quan aquestes organitzacions es van dissenyar.
no ;-)?
Publica un comentari a l'entrada