dijous, 30 de juliol de 2009

Un sac d'entusiasme

Sempre diuen que la felicitat de la bona és la que dura un instant, només un moment. Que et fa somriure, sol o en companyia, i et sents flotar. Aquest estat de goig l'he tingut ara mateix, quan he arribat a casa i m'he trobat un paquet: “Un viñedo en la Toscana: El sueño de un amante del vino”, un llibre de Ferenc Máté que una amiga m'ha fet arribar. Amb una nota: “He pensat que et faria gràcia i pot ser una bona lectura vacacional. Elena”.

Són aquestes petites coses les que ens fan moure. Gestos, somriures, converses, complicitats. I perquè aquests instants màgics hi siguin sovint i ens provoquin l'ansiada felicitat, cal també entusiasme per detectar-los, per provocar-los, per assaborir-los.

I perquè dic tot això? Doncs perquè aquest matí, literalment, m'he quedat sense retrovisor i he conduït 30 quilòmetres sense ell i he somrigut (un altre moment màgic) mentre pensava que deuria ser una senyal que em deia: cal mirar endavant. I, una senyal perquè ha estat justament avui, que el juliol ja s'acaba i, amb això, deixo enrera un curs per avançar-ne cap a un altre (amb un agost que no compta al bellmig).

Deixo enrera un curs ple de moments màgics i molts d'aquests, més que en altres etapes, van precedits per la paraula nou/va: nous companys de viatge, nous reptes professionals, noves converses, noves eines, nous paisatges, nova casa, nous amics, nous projectes, noves ciutats, nou ordinador, nous costums, ... Podria fer una llista ben llarga, i sumar-li infinites llistes més de tot allò que no és nou però que fa que em mantingui dreta i que em dóna força, constància i estabilitat. I de tota la suma de vivències em surt un sac de felicitat i un altre d'entusiasme ben plens per fer front a un nou curs, al setembre, amb els llapis en punxa i estoig nou. Com el senyal que em feia avui el retrovisor: mira endavant i amb decisió.

Abans, però, els dies mandrosos d'agost: un saquet que m'espera amb un parell de viatges, nits de Festa Major, converses marítimes, passejades entre vinyes i bones lectures, encetades, evidentment, amb el llibre del moment màgic d'avui.

dimecres, 22 de juliol de 2009

Gestionar el risc, gestionar la tristesa


L’octubre passat vaig estar als Ports, a aquella Catalunya oblidada que ara es crema i que ja ha causat quatre morts i dos ferits greus que formaven part del GRAF (Grup de Recolzament d'Actuacions Forestals), un equip d'especialistes en la gestió de focs forestals, creat després dels grans incendis del 98. Aquests bombers especials, durant l'incendi, es dediquen a planificar l'extinció del foc identificant les oportunitats sobre el terrany, tant amb la distribució de mitjans com en l'ús del foc tècnic o actuacions sobre la vegetació per evitar la propagació del foc. Sens dubte una tasca heroica que mereix l'agraïment de tota la societat.

Porto dos dies colpida per aquest gran incendi en un territori que m’estimo i que hi tinc amics. Perquè els efectes d’un incendi no són només en un bosc, sinó que és a tot un territori, provocant una problemàtica socioeconòmica i ambiental molt gran; i, evidentment, també emocional. I més, en aquest cas, quan també és una tragèdia humana.

Dues terceres parts de la superície total de Catalunya és forestal i, la gran majoria d’aquests boscos són de titularitat privada. Els incendis d’ara són diferents dels de fa un temps. I, no només per la climatologia, sinó, sobretot, per l’abandonament de l’activitat agrària, l’èxode de la població rural i que els boscos no suposen la rendibilitat econòmica d’abans. A més, es produeix un increment de l’ús “urbà” de la muntanya. I aquests són factors que incrementen el risc. Tot això no ho dic jo, sinó que ho diuen experts, com els del Centre Tecnològic Forestal de Catalunya, un centre que té com a objectiu la millora de la competitivitat del sector forestal, especialment en l’àmbit mediterrani, per mitjà de la recerca, la formació i la transferència de tecnologia.

La prevenció i l’extinció d’incendis és important, així com brillant la tasca del cos dels bombers. Però cal minimitzar els riscos d’incendi. Cal que incendis com aquest no tornin a passar. I, per això, és necessària una correcta gestió forestal i del risc d’incendis, buscar de nou la rendibilitat dels boscos, cercar noves oportunitats pels propietaris forestals (com la biomassa, les plantacions de plantes aromàtiques, les pastures a dins dels boscos, ...), contribuir en què no incrementi l’abandonament rural, així com generar, en la consciència social, els valors i la importància que tenen aquests espais en el nostre ecosistema.

Us recomano que llegiu el “Manual per a la comprensió i tractament informatiu dels incendis forestals”, obra de l'àrea d’Incendis Forestals i territori del CTFC, amb la col·laboració del cos de Bombers de la Generalitat de Catalunya. A mi m’ha servit per entendre millor el perquè dels boscos i dels incendis i, sobretot, què es pot fer per minimitzar el risc i gestionar-ho. Crec que els focs no són una batalla perduda. Cal consciència i, sobretot, molta gestió.

I, des d’aquí, el meu condol a les famílies i companys dels 4 bombers morts i els dos ferits, que, per les darreres informacions, el seu diagnòstic és força greu. Ànims a tot l'equip del GRAF, perquè continuïn amb aquesta valentia i professionalitat. I també, el meu més sincer suport a les persones d’Horta de Sant Joan, dels Ports de Besseit i de la Terra Alta.


(vull agrair als tècnics del CTFC, sobretot a l'Eduard Plana, per ajudar-me a entendre i a tenir consciència de la perillositat dels incendis i la importància de la seva gestió per disminuir els riscos)

dissabte, 11 de juliol de 2009

#talkingabout V - Classiques d'ara

Clàssiques d'ara from redall on Vimeo.



L'educació a les escoles i instituts, el sistema educatiu català, tal com diu Trina Milán, cap del servei d'Innovació del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya, és l'empresa més gran del nostre país. Milers de treballadors en tenen cura diàriament, apliquen mètodes, currícula, adquireixen nous reptes que fa uns anys anaven destinats a les famílies, a la societat. L'escola sempre està al punt de mira, de fet, a tots ens afecta el que passi al sistema educatiu (o més aviat, ens hauria d'afectar). És allà on la societat adquireix nous hàbits, actituds, coneixement (i, malauradament, cada cop l'escola està més sola en aquesta tasca, el ritme trepidant del nostre món fa que l'educació a casa hagi passat a un segon terme). Per això som encara més exigents.

L'escola s'enfronta a nous reptes. Compta amb una nova llei aprovada (la LEC) en vistes a innovar i millorar els serveis que l'escola dóna d'acord a la nova realitat social, cultural i econòmica. Ara, què passarà amb l'adequació de nous continguts, matèries, ús de noves tecnologies a classe, noves relacions amb les AMPA, empreses,...? Està l'escola preparada per tants canvis? Pot un professor canviar el seu sistema de fer classe, passar de classes magistrals a classes més creatives comptant amb la participació i, per tant motivació, de tots els seus alumnes? Pot un equip directiu d'una escola buscar nous recursos i noves aliances al seu entorn?

Jo sóc optimista i crec que si. Tinc la sort d'estar rodejada de professors, a la família, entre els amics,... i que, m'expliquen el seu dia a dia i els veig desperts, motivats a canviar i a trobar el millor de cada un dels seus alumnes; a construir nous reptes a l'escola o a l'institut. Per tant, és l'actitud el que compta. No serà d'un dia per l'altre, està clar, però trobem símptomes de què les escoles volen i estan adaptant els serveis que doten d'acord a les noves realitats. Però no obviem que cal també el suport dels pares i mares, de l'entorn de l'escola perquè aquests canvis es duguin a terme i tinguin una extensió arreu.

I, quan parlo d'actituds és perquè trobem exemples, arreu de Catalunya que ens ho demostren. Com la Margalida Capellà, professora de Clàssiques de l'IES Cristófol Ferrer, de Premià de Mar. Que un bon dia va obrir un bloc per la seva assignatura, on ampliava continguts, penjava documents, imatges, vídeos de treballs dels seus alumnes i aquests l'han respost amb motivació i empenta. La Margalida ha adaptat la seva forma de fer classe buscant allò que desperta l'alumne. Que aquests volen internet, volen acció, rapidesa, històries atractives, creativitat,... doncs endavant, aprofitem-ho i intentem treure el millor de cada alumne, ensenyem també què és la xarxa i el profit que en poden treure, en aquest cas, sobre les clàssiques. I transmetre també que la xarxa és un espai per compartir, on es pot treballar col·laborativament, entre professors (com Chiron, pels professors de clàssiques) i entre alumnes. Un blog, El fil de les clàssiques, que ha rebut premis i que aquests han estat motivació pels alumnes a continuar. I els professors? Segur que n'hi haurà que no ho entendran, però n'hi ha d'altres que ja ho apliquen, que busquen una nova forma de fer classe; hi ha equips directius que es plantegen crear comunitat a través de la xarxa, amb pares, alumnes, professors i el propi entorn.

Això no és general, ho sé, però espero que a cada escola hi hagi una o dues Margalida Capellà que, com una taca d'oli, extenguin motivació i entusiasme, permetent noves actituds.

També en parla el Ricard Espelt

Lloc de gravació: Pati de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona
Dia: 08.07.2009
Material: Càmera Sony HDD DCR-SR52
Muntatge: iMovie
Música: Rap de les clàssiques, de Deka, alumne de l'IES Cristófol Ferrer

dijous, 9 de juliol de 2009

El jazz i el vi o sobre els relats del vi

(Inspirada pel post de l’Alicia Estrada sobre “els vestits del vi”, i després d’un cap de setmana genial maridant vi i jazz a Vilafranca del Penedès, crec toca abandonar la ressaca de posts sobre vi en aquesta pàgina, que per algun motiu vaig anomenar Viniesfera, no?).

Rebem milers de missatges diaris, en format d’anuncis, webs, mails, twiits, cartells, notícies,... Això no és nou, però tampoc és nou l’evidència que, només ens sentim propers d’aquells missatges que responen a la nostra experiència; que ens connecten, que ens suggereixen sensacions o que ens semblen nous i innovadors.

Davant d’aquests milers de missatges, un cop més es fa evident la importància del relat, de les històries (o dels “vestits” com anomena Alicia) que es poden crear al voltant d’un producte o d’una persona i de com aquests són transmesos.

L’storytelling, que se sent (de nou) en articles i llibres sobre lideratge i management, pot ser una eina de comunicació útil pel sector del vi. Si es tracta d’explicar històries, anècdotes, relats sobre el vi i que aquests connectin amb el record i la memòria de qui ho escolta, aquest producte tan propi, en té moltes.

Perquè el vi marida amb moltes experiències. Vi amb gastronomia; amb medi ambient; amb joventut; amb història; amb paisatge; amb cultura; amb tradició; amb innovació; amb sostenibilitat; amb internet; amb comunicació; amb persones; amb cinema; amb música, amb l’art, i amb milers de coses més ... I no només el vi, sinó també el celler, la vinya, les persones que s’hi dediquen, segur que tenen milers d’històries per explicar i que aquestes poden calar en un client, un consumidor, un visitant d’una bodega.

Per això m’ha agradat el ViJazz Penedès. M’agrada pel concepte de maridar el vi amb una música com el Jazz, universal, pensada per la improvisació, que abarca molts gèneres i artistes. M’agrada que es vesteixi el vi del Penedès amb la universalitat del jazz; que seguidors d’aquesta música d’arreu del món es trobin amb una copa de xarel·lo en una plaça de Vilafranca i parlin amb l’enòleg i aquest els hi digui que aquell vi és com una cançó de Louis Amstrong: que té una mica d’improvisació, un toc de subtilesa; què és enèrgic i espontani; i, sobretot, que està elaborat per ser degustat amb molt bona música.

Tenim un producte amb moltes històries. Me n’expliques tu alguna?


(Us deixo una cançó de John Scofield que recomano que es begui amb un xarel·lo del Penedès)





dimarts, 7 de juliol de 2009

V Congrés d'Internet, Política i Dret de la UOC (2na part)

Aquests són alguns apunts de la taula Participació política i xarxes socials. Només unes notes sobre les coses interessants que s'han dit:

Marta Cantijoch – UAB

Participació convencional – la que es desenvolupa en els marcs formals de les institucionals
Participació no convencional – desenvolupades i decidides per la pròpia ciutadania
(manifestacions,...)

Cau la militància en partits polítics i la forma de participació més gran, les eleccions. Així doncs, es pot dir que la participació convencional està disminuint i la no convencional està incrementant; i la insatisfacció ciutadana indiquen un creixement.

Hi ha 3 tipus de ciutadans: desafectats, crítics i institucionalitzats. Els crítics es mouen, participen.

Segons Cantijonch, Internet i les xarxes socials provoquen els següents canvis:
- alt nivell d'informació disponible i més pluralitat i en augment (els mitjans tradicionals marcaven l'agenda mediàtica – això a internet canvia).
- Incrementen els contactes a nivell horitzontal entre ciutadà i ciutadà – contactem amb gent diferent a nosaltres i, d'aquesta pluralitat aprenem.
- Rebem informació no sol·licitada (FB, Twitter,...) però que ens pot resultar interessant.
- Tenim el control sobre els continguts o la informació que hi ha a la xarxa- som capaços d'introduir temes a l'agenda “mediàtica” d'internet.

L'ús d'internet, especialment les xarxes socials promouen la participació en els mètodes no convencionals.

Es poden consultar aquests estudis sobre política i internet a www.polnetuab.net

José Antonio Donaire, diputat pel PSC al Parlament de Catalunya

Avisa que farà una intervenció molt personal. Sap què no és la política 2.0, però no el que és la política 2.0. La política 2.0 és un canvi de paradigma que és possible perquè hi ha un canvi tecnològic.

La política 2.0 és la crisi de l'autoritat (autoritas) – el model polític en el que funcionem està en crisis (partits polítics, institucions,...). Aquest canvi de les “autoritas” i un sistema de representació general provoca decepció i obliga a un canvi de paradigma.

La democràcia participativa incorpora el concepte d'intel·ligència col·lectiva; però el de democràcia deliberativa, a més d'incorporar aquest concepte és en si mateix un fi (que ciutadans discuteixin el que han de fer, és l'objectiu d'aquesta democràcia – no tant en quina conclusió arribem, sinó com arribem a aquesta determinada conclusió).

La democràcia deliberativa és incorporar l'autoritas en la intel·ligència col·lectiva

Models de Política 2.0:

Polítics 2.0 – serien la fase 1 (ús de les eines 2.0 per part dels polítics – blog, twitter,...).
Aporten transparència (Donaire té la seva agenda publicada al blog)
Interacció – facilitat d'interpel·lar directament amb un representant polític
Primera persona – parla com individu, al marge de les opinions generals de partit
Generen proximitat, afinitat
Però amb això no es va enlloc

Medis polítics 2.0 – les institucions polítiques comencen a adoptar mecanismes 2.0
Cal participació
Permet el tal·lent col·lectiu
Pots incorporar complexitat
Incorpores el concepte de meritocràcia
La xarxa crea autoritat, autoritas (i allò que diuen aquestes persones de la xarxa té més valor que una persona normal).
Parlament 2.0 tindrà participació legislativa directa properament (ara no està donant els resultats previstos).

Medis polititzats 2.0 – la política es farà fora de la política
Grups socials ciutadans que creen un sistema de coneixement i reforcen la posició
creació d'idees i intercanvi d'idees
creació de comunitats
ciberactivisme
ràpidament es partiditza

Espais polítics 2.0 - el model al qual aspirem és aquest
espai de trobada transevrsal
de diàleg i intercanvi
atenta contra la partitocràcia
amb identitats complexes.

Considera que la política es farà fora de la política i cal obrir espais transversals on es pugui opinar i contrastar idees.

"Defensem models de democràcia participativa, però cal que deliberem entre tots i que decideixin els que tenen legitimitat – no té clar que la xarxa per si sola decideixi pq pot generar conflictes (bretxa digital o l'efecte Chikiliquatre)"

Ricard Espelt, regidor de Copons

Un cas d'èxit que resumeix com hauria de ser la política 2.0: Copons 2.0

Espelt ha explicat el projecte de Copons 2.0; com un municipi fa que els ciutadans, troben solucions als seus problemes.

La finalitat de Copons 2.0 és diluir el mot problemes per buscar construcció, solucions, oportunitats,... Es busquen processos participatius per tal de buscar solucions als problemes on, l'administració, pels seus recursos limitats, no hi arriben.

Els joves intervenen en la política, perquè els canals són nous i són pròxims per ells. D'altra banda, la gent gran també hi arriba gràcies a jornades espontànees on gent introduïda a la xarxa i a internet, ensenya a l'altra gent a entra-hi, a crear el seu perfil, a com es creen els debats,...

Per arribar a aquesta finalitat s'han usat xarxes socials esteses i de programari lliure.

La política 2.0 et demana un canvi d'actitud, més propera i més constant.

Es pot veure la seva presentació aquí

V Congrés d'Internet, Política i Dret de la UOC

Notes sobre el panel: Accès a la informació pública i xarxes socials

Publico les notes que he apuntat de la taula rodona "Accès a la informació pública i xarxes socials", del V Congrés d'Internet, Política i Dret de la UOC.

(això, que només són apunts ;-) )

Jose Manuel Alonso, Fundación CTIC / World Wide Web Consortium (W3C)

(La seva presentació la podeu consultar aquí)

Josema Alonso no creu que desapareguin els portals de les administracions, però si que cal que es puguin reutilitzar els seus continguts. Segons Alonso, la gent no utilitza en general els portals de les administracions i, principalment per aquest motiu, cal un canvi cultural en com es gestionen les dades públiques. S'està generant un moviment ciutadà que, gràcies a la 2.0, es pugui pensar que cal passar de la propietat de les dades per part de les administracions, a la custodia.

Per exemple, una de les idees més votades per la Iniciativa EU Ministerial Declaration (on es poden votar idees, iniciatives sobre open Governement perquè es traslladin a les polítiques públiques de la UE); és la de la reutilització dels continguts.

Segons Josema Alonso cal que les administracions facin els següents passos a l'hora de failitar la reutiltizació de les dades públiques:

1- Identificar els conjunt de dades que volem exposar i l'interés que poden tenir pels ciutadans i pels reutilitzadors
2- Representar les dades fent servir formats estàndards i que aquests es puguin barrejar amb altres continguts.
3- Com s'exposen aquestes dades (web, enllaços,...)

Exemples de projectes que usen dades públiques i es reutilitzen i mesclen amb altres dades amb finalitats socials i de servei:

DC.gov
Apps for Democracy – (concurs destinats a persones amb perfils informàtics perquè dissenyin i programin aplicacions en pro a finalitats socials i públiques)
Data.Gov
Mapumental (My Society). Pròximament en marxa – vincula dades de preus d'habitatge amb preu del transport públic i temps de trajecte).
Cruzar, Ajuntament de Saragossa. - es generen rutes amb informació sobre monuments, si pots anar amb nens, i les dades estan disponibles i oberts i es poden reutilitzar gratuïtament (l'aplicació té 2 vistes, una per persones i una per màquines)

Però el camí no es fàcil, hi ha molts reptes abans per convèncer les administracions; i aquests són els arguments que aquests apliquen per no fer el pas: seguretat, capacitats, règims de llicències entre països,... Això no ho ha de frenar.

Alberto Ortiz de Zárate, director d'Atenció Ciutadana País Basc

Es marca com a repte que, el 2033, un ciutadà no entengui el conte de “Vuelva usted mañana” de Larra.

E-Government està montat des dels Governs, però no s'aconsegueix la participació ciutadana; hi ha una adopció molt baixa de l'e-Gov per part de la ciutadania i això posa en evidència que estem en una crisi del model d'e-Gov.

Ara estem davant d'un nou paradigma: l'opengovernment que s'introdueix des del ciutadà; que té 3 pilars:
- serveis codissenyats amb els ciutadans
- transparència i la rendició de comptes (accountability)
- impuls a la innovació i ràpida implementació de propostes.

Davant l'opengovernment, tots els ciutadans som treballadors públics (i no només els funcionaris); i, en aquest nou paradigma, l'obertura de dades és un requisit per l'Open Government

Però l'Administració no és la única que ha de fer Open Government.

Per exemple, la web del ministeri d'energia va publicar la situació de totes les gasolineres a Espanya i, un ciutadà, partint d'aquella informació, va crear una aplicació molt més bona: http://elpreciodelagasolina.com , on pots consultar i contrastar situacions, preus de la gasolina,... Així doncs, es demostra que els ciutadans podem contribuir molt en l'Open Government.

O, un altre exemple, Conmidinero.com , una plataforma on es valora i es puntua si les administracions s'estan gastant bé els diners públics o no.

Jordi Graells, Subdirector de Continguts i Innovació d'Atenció Ciutadana

Aquí podeu trobar la seva presentació.

Cal reutilitzar la informació pública per canviar la pròpia administració; innovar és transformar el coneixement en valor. Segons Hammel, el nou lideratge ha de ser més distribuït i que compti amb la inteligència colectiva.

Si tothom està reutilitzant la informació que es troba en la xarxa, perquè no l'Administració?

Les publicacions de la Generalitat, sempre que estiguin protegides per drets d'autor, s'han de fer en llicències de Creative Commons (així ho diu en una normativa).

La informació que es genera al sector públic passi a ser domini públic (això no es permet, a hores d'ara, a nivell de legislació espanyola).

Graells ha explicat també les diferents iniciatives que s'estan duent a terme a la Generalitat de Catalunya en matèria d'Open Government.

Gemma Urgell - Viniesfera © 2008. Template by Dicas Blogger.

TOPO