La Catalunya oblidada

Això és el primer que ens va dir dissabte un bon amic del meu pare d'Horta de Sant Joan: "Som la Catalunya oblidada". Llunyana i ferèstega, però també amable i ordenada, així és la Terra Alta, el paradís rural. Hi he estat desenes de vegades, per feina, pel vi, d'escapada, per caminar,... I sempre és una descoberta. La gent és curtida, lligada a la terra, ells s'estimen allà on són; saben que per molta gent la Catalunya acaba a Falset o com a molt a Mòra, però a ells tant els hi fa, excepte mar, tenen de tot: bon vi, bon oli, els ports, rius... I uns pobles cuidats amb carrers amb vida i història.

Dissabte, de bon matí, cotxe i avall. Fins que no vaig ser a Mòra, no em vaig despertar. I llavors, enganxada al vidre gaudia dels marges, de les vinyes, de les oliveres, d'aquella comarca feta curosament amb les mans de l'home. Gandesa, Bòt, Horta de Sant Joan, canvi de cotxe (un 4x4) i cap als Ports. Camí amunt, ens vam creuar amb un senglar, vam veure alguna cabra salvatge i aquelles muntanyes, altes, rocalloses, i els boscos de pins i boix, frondosos. Després, cotxe aparcat, vam caminar, i tant que vam caminar, per cingles, creuant boscos,... fins que va arribar el primer rovelló, i el segon, i el tercer. Caminar amb el cap cot, mirant a sota els boixos, vam omplir un cistell per cap. Satisfets i molls, camí de tornada, darrera mirada als Ports, "Allò és Arnes, i allò Calaceit" i fins la propera.

Un bon dinar al Miralles d'Horta (rovellons, és clar!) un bon vi de la DO Terra Alta, concretament del Celler Xavier Clua, i carretera i amunt, cap a casa amb el cistell ben ple.

La Terra Alta té això, que t'abstreu, que et fa sentir autèntic. Que et mostra la millor simbiosi entre l'home i la natura, creant un paisatge que, ara, és únic al nostre país.

I, una excusa per tornar-hi? La setmana que ve, amb la XXI Festa del Vi de Gandesa