Türkiye II - L'hora de l'oració

Gràcies Adrià, el teu comentari m'ha empès a continuar amb una segona part sobre aquest viatge a Turquia. No he pogut escriure abans, he estat uns dies al Marroc (intentaré explicar en un altre moment què m'ha fet visitar aquest altre país que tenim ben aprop), i aquesta setmana he començat a la feixuga rutina diària després d'un estiu genial.

Turquia, com Marroc, és un país musulmà, que no àrab. Em permeto l'incís de remarcar que un bon amic marroquí em va dir contundentment fa uns mesos: tots els marroquins són musulmans, però no tots els musulmans som àrabs. Bé, al que anàvem, segons les dades, el 98% dels turcs són musulmans.

Així doncs, entre un viatge i l'altre, he estat més de 20 dies en països musulmans i, curiosament, el que més he trobat a faltar un cop he arribat a casa ha estat despertar-me entre 4 i 5 de la matinada amb els cants del müezzin que recita l'adhan des del minaret per cridar a l'oració. Tinc el son lleuger i, tant al Marroc com a Turquia, podem dir que hi ha una mesquita a cada cantonada!

Un dels pilars de l'islam és resar 5 cops al dia, a l'alba, al migdia, a mitja tarda, quan s'amaga el sol i cap a mitja nit. Així doncs, en aquests dos viatges sempre he tingut un so i una cançó recorrent que, pel que m'han dit, repeteix "Alà és gran! No hi ha cap més Déu que Alà i Mahoma és el seu profeta". Això si, hi havia cops que el müezzin tenia més o menys gràcia. Pel que a mi em va semblar, els turcs ho feien d'una manera més melòdica, més suau, en canvi al Marroc, més que un càntic, semblava, en alguns casos, un sermó o un grapat de crits.

Un dels millors moments del viatge a Turquia ha estat creuar el Pont de Gàlata d'Istambul quan s'amaga el sol i sentir totes les mesquites que, com una coral, arrencaven a cantar. Senties una més aprop que s'avançava; de lluny, una altra que anava com a descompensada, i, molt fluixet et semblava sentir que un muezzin ja acabava. I així durant uns 3 minuts. Mentrestant, però, la gent del carrer seguia fent el mateix sense ni immutar-se (excepte en algun bar que baixaven el volum de la música). Els turcs realment senten aquest càntic? O el tenen tant familiaritzat que ja ni se n'adonen?

Adrià, com a músic que ets, tens alguna resposta a aquest dubte?

Us deixo aquest article que he trobat googlejant "Es perjudicial el muecín para el turismo?". Jo, com a turista que he estat, no ho considero perjudicial, trobo que sense muecins es treuria autenticitat a un país. I si no, ja saben aquella dita popular de qui no vulgui pols, que no vagi a l'era.

Istambul o la ciutat dels oficis. Türkiye I

Pescadors aficionats amb foquet de carbó que vénen entrepans de tot allò que pesquen, netejadors de sabates amb uniforme, uns que fan negoci amb uns cucs que es veu que et treuen taques de la pell, d'altres que fan blat de moro. També hi ha aparcacotxes, o nois que, si pares a una gasolinera un minut, aprofiten per netejar-te amb celeritat els vidres del cotxe. Si fa sol, un grapat d'homes disposats a encolomar-te ulleres de sol, si plou una mica, aquests mateixos canvien de material i, ja tenen paraigües a la teva disposició. Venedors de tirites que s'acosten als turistes per oferir el seu remei, impressors ambulants que, amb una EPSON o una HP d'última generació sobre un carretó et fan còpies de DNI, fotocòpies, els que són els reis mostrant alfombres i kilims i fer-les rodar per l'aire,...

I per descomptat, no podien faltar els venedors de tè, amb una gran "cantimplora de ferro", els de fruita, amb els seus carretons, els de peix, ...

Qualsevol ofici pot ser bo i si li sumem que són uns grans comerciants... doncs tot llest. I si no, prova de sortir del Gran Bazar amb les mans buides

London - Barcelona

Londres és una de les ciutats que més m'atrapa. Potser perquè és la primera capital europea que vaig visitar, o perquè d'adolescent m'hi van enviar amb l'esperança de què millorès l'anglès, potser pel clima, pels seus mercats, per ser una ciutat oberta. És la ciutat que més he repetit i mai deixa de sorprendre'm.

Ara hi he estat uns dies i he tornat a corraborar que el vi segueix estant de moda. No hi ha pub anglès que no compti amb una carta de vins a copes, no hi ha carrer que no tingui la seva botiga de vins. Els londinencs més a la última, enlloc de cerveseta després de la feina, es relaxen davant d'una copa de vi.

I, curiosament, tot i que és un país sense tradició vinícola, compta amb una mena de museu-parc temàtic, anomenat Vinopolis, que fa un recorregut per totes les zones amb vi del món, on pots degustar vins diferents, aprendre a degustar-los, conèixer com s'elabora,... Té un barri, Boroughs, amb un mercat que no té gaire a envejar a la Boqueria, farcit de parades de vins; té un parell de carrers, al voltant del Vinopolis, on hi ha unes vinacoteques que enamoren; a la major part de restaurants pots beure vi a copes.

No puc evitar sentir enveja.

Avui, al Periódico, llegeixo que Barcelona obre un debat ciutadà sobre com ha de ser el turisme dels propers anys. Serà un debat a través de la web (em recorda molt debatdevi). Diuen que volen apostar per un turisme de qualitat.

I penso, perquè no treure'n profit d'allò que Barcelona té molt a la vora? Vinyes, cellers, cultura del vi,... elements poc presents a una ciutat que vol ser cosmopolita i elements que, entre d'altres, poden ajudar a entendre la nostra ciutat com un espai modern, amb múltiples cultures, però sobretot, amb tradicions arrelades, vinculada a la terra i que compta amb productes de gran qualitat. Seria un èxit que, el turista tipus que arriba a Barcelona marxés recordant que, a Barcelona, a part de la Sagrada Família, la Barceloneta i Les Rambles, també s'hi fa bon vi.

Diuen que el nou turista busca experiències i sensacions. I el vi i tot allò que l'envolta reuneix aquestes condicions.

Com que tothom pot aportar les seves idees a través d'aquesta web ciutadana que, pel que he llegit, es posa en marxa al setembre, doncs jo ho introduiré. I tu?

Debatdevi: els 2 primers àmbits de treball

L'àmbit "Nous consumidors i nous hàbits de consum" i el de "Qualitat" del debatdevi: El futur del vi a Catalunya van tenir lloc a principis de mes de juliol. Així doncs, pausa a l'estiu i al setembre, tornem-hi amb els 3 que manquen.

Després de 2 dies intensos, amb ponents i panelistes o dinamitzadors de nivell, amb debats interessants entre els assistents, van sortir un bon grapat de propostes i bones intencions.

Només una pega: perquè costa tant moure el sector del vi? Se'ls ofereix un dia d'intercanvi d'informació i coneixements amb professionals de nivell, amb l'objectiu de crear sinèrgies dins d'un sector que s'enfronta amb importants reptes de futur, per tal de unir esforços i crear missatges i accions útils per a tots... per què, em pregunto?

A més, es facilita aquest intercanvi d'informació amb una web 2.0 on es pengen les ponències, els vídeos de les intervencions, on es poden afegir comentaris. Tot, per intentar que el sector en tregui el màxim profit.

En fi, a veure si amb les jornades que manquen, veiem més productors i elaboradors.

És notícia el món rural?

Amb aquest encapçalament s’iniciava aquest matí una jornada de debat organitzada per la Fundació del Món Rural que girava entorn a la pluralitat territorial als mitjans de comunicació o com traslladar allò que passa al món rural a tota la societat.

El debat ha estat interessant, amb un públic format per responsables de comunicació d’associacions i institucions vinculades al món rural, periodistes,… Les conclusions han estat que el món rural té poca incidència en les pàgines dels principals diaris del país i, quan apareix, és per efectes negatius o d’alarma (incendis, tractorades, ús ineficient de l’aigua, increment dels preus dels aliments,...). Per aquest motiu s’han obert diferents propostes com que des del món rural cal donar un missatge més humanista i no tant victimista, que el món rural no és només agricultura, que cal fomentar l’orgull de pertànyer a la Catalunya no urbana, que cal incidir i fer pedagogia als periodistes, que caldria establir unes recomanacions sobre pluralitat territorial als mitjans públics,...

Però la jornada ha estat mancada de propostes més ambicioses i més actuals, des del meu punt de vista. Si es vol traslladar allò que passa al món rural cal apuntar en nous instruments de comunicació, nous mitjans més participatius que, actualment, tenim a la nostra disposició. No només tenim un corresponsal per província que escriu a un mitjà d’abast nacional, sinó que comptem amb centenars de blocs a Catalunya, molts d’ells vinculats en xarxa (Penedesfera, Osonosfera, Blocaires dels Pirineus,...) que són els periodistes del món rural, que expliquen què passa al seu voltant, què els preocupa i que, a més, molts d’ells són seguits i comentats per milers de persones més. I comptem amb eines 2.0 que poden facilitar aquest intercanvi de coneixement.

Considero que institucions com la Fundació del Món Rural, organitzadora de l’esdeveniment, sindicats com Unió de Pagesos, administracions locals, centres de recerca en desenvolupament rural, institucions del territori han d’aprofitar aquestes noves eines 2.0 per compartir el coneixement que ells tenen sobre el món rural i traslladar aquestes inquietuds directament a la societat, sense intermediaris. I, a més, podran rebre, al moment, visions, respostes, vincles, amb aquesta societat més urbana.

Projectes com Copons 2.0 és un model d'integració del món rural i el món urbà. Un exemple de com, des d'un poble petit de l'Anoia, es pretén crear xarxa i vincles forts entre els seus habitants i, al mateix temps comunicar una manera de fer i viure el món rural d'una forma fàcil, entenedora, de ciutadà a ciutadà i amb unes eines universals.

No és cosa de dos dies. Per exemple, no tot el món rural compta amb banda ampla, ni tothom té accés o sap què és això de la 2.0. Però recordem que les generacions més joves (que són les que ens seguiran) ens empenyen amb grans nocions d’internet i saben com utilitzar moltes d’aquestes eines 2.0 que a nosaltres ens poden semblar estranyes.

I, el que està clar és que, si parlem de traslladar informació a la societat no es poden obviar aquests altres mitjans. Unim distàncies, trenquem mites, canviem el missatge i fem un Món Rural 2.0.

Bellvei Ràdio i els blogs

Ahir vaig poder gaudir d'una molt bona companyia al programa de ràdio on col·laboro, a Bellvei Ràdio. Va ser un programa inusual perquè, per començar, vaig contactar amb 4 persones més de la meva comarca que només coneixia virtualment. Segueixo els seus blogs perquè parlen de coses que em són properes, perquè el fet de viure a Barcelona i tenir una part important de mi a Bellvei, fa que necessiti saber què passa al Baix Penedès, què sent la gent d'aquesta comarca, com són, ... En definitiva, establir vincles i xarxes amb gent que em sento propera, ja sigui només perquè viuen en un territori que jo em sento molt meu.
Abans d'arribar a la ràdio, on haviem quedat puntualment a les 17:00 hores, pensava com deurien ser el Miquel, el Daniel, la Laia o el Josep. A partir d'alguns dels seus posts me'ls imaginava i, la veritat és que no em vaig equivocar pas gaire. Un blog és un mirall d'un mateix, et permet ser transparent, dir el que penses, posar-hi sentiments en alguns casos, fer denúncies, crítiques, però també lloances, esperances, joies. Realment, quan ahir els vaig conèixer físicament em va semblar que ja els coneixia. I és així, els coneixia virtualment.
Vam parlar de blogs, vam parlar de la democràcia que permet aquesta web 2.0, de les xarxes socials que s'estableixen ja sigui per territoris, interessos comuns, amistats, feina,... I sobretot, van venir al programa per parlar de la Penedesfera, aquesta comunitat de blocaires que el Daniel ha sapigut anar creant. Una Penedesfera que viurà la seva primera trobada els propers 13 i 14 de juny a Gelida, uns dies on els més de 245 blocaires de l'Alt i Baix Penedès, Garraf i l'Anoia ens podrem conèixer físicament i compartir les experiències que internet ens ha otorgat.

Al programa tampoc hi va faltar els tres debats clau que tenim a la comarca: vegueria Penedès si o no, el CIM i, com a novetat, la canonada d'aigua que travessarà els nostres municipis. Amb opinions contraposades, però sobretot, amb un respecte i un debat obert que ens donaria per molts programes més.
Moltes gràcies Laia, Miquel, Josep i Daniel! I ens seguim trobant per internet.

Paradigmes i misteris

Els consumidors catalans coneixen i valoren els vins amb DO de Catalunya, però en consumeixen poc. Aquesta és la conclusió que s'extreu del darrer estudi de l'Institut Català de la Vinya i el Vi encarregat a Nielsen (en podeu veure més detalls demà -això espero- a la web de l'INCAVI: www.incavi.cat).
Una conclusió que ens pot portar a pensar perquè passa això? Perquè els catalans no arribem a consumir vins d'aquí? No ho sé del cert, però m'arrisco a apuntar algunes causes:
- Comptem amb una DO àmpliament estesa a tot Espanya i que és líder de mercat arreu de l'estat. Si, és la DOQ Rioja. A més, per raons històriques de èpoques passades (si, em remeto a Franco), va ser la DO del país i la que més ajut va rebre per implantar-se arreu i ser un estandard i ambaixador espanyol.
- Quants cops heu anat a un restaurant de menú a Barcelona i, al demanar el vi de la casa, us han portat vi de la Mancha, o cosechero de rioja,... Rarament trobareu un vi amb DO de Catalunya, tot i que n'hi han amb bona qualitat/preu i que fàcilment podria ser el vi de cada dia (penso en vins joves de cooperatives catalanes, per exemple).
- Proveu d'anar a un supermercat i compteu quantes ampolles catalanes hi ha en els líneals i, en quina posició estan... a més, molts dels vins catalans que agraden, que coneixes, no acostumen a estar al supermercat perquè l'elaborador no veu aquest canal en bons ulls (i creu que li pot anar la reputació)
- Analitzeu les cartes de vins de qualsevol restaurant, sigui del preu que sigui. En rares excepcions, trobareu que apareixen les 11 DO catalanes amb els seus respectius vins
- L'empresari, l'elaborador, ha trobat més facilitats en exportar producte que en vendre'l al propi país, perquè el mercat nacional ja estava molt saturat.
- Llegiu crítiques de vins als diaris i revistes, escolteu la ràdio, ... oi que en rares ocasions parlen de productes d'aquí?
Aquestes només en són unes quantes, però en podríem trobar moltíssimes més.
Ja hi poden haver consumidors que valorin molt bé els vins catalans, que coneguin la diversitat de DO's de Catalunya, però si aquests no tenen oportunitats per consumir-los o han de trobar aquests vins en botigues especialitzades i amagades, rarament s'aconseguirà liderar el mercat català.
No sé, potser seria hora que, tothom, els cellers, els viticultors, la distribució, la restauració, els líders d'opinió, l'administració i la societat en general s'unís i intentés remontar aquesta situació. Potser és una utopia, però crec que no ha de ser complicat: tenim uns vins bons, amb diferents gammes de preus i, sobretot, amb uns consumidors que necessiten una "empententa" per consumir-los. Doncs vinga!!

Que quedi clar que no dic que no es consumeixi altre vi que no sigui català. NO, clar que NO. Hem de provar productes diferents, d'arreu, (en la diversitat està el gust) però cal que tinguem també la possibilitat de trobar més vins catalans en el nostre dia a dia.

Coses que et va oferint l'experiència

A través d'Infonomia he arribat a un divertit article publicat al Chicago Tribune: 50 things I've learn in 50 years, a particular list in no particular order de l'Eric Zorn. M'ha fet riure i recordar algunes situacions compromeses. I, com que tenim per endavant aquests dies de festa, he pensat que estaria bé que tinguessim en compte aquestes lliçons que ha après l'Eric Zorn i, que segur, molts de nosaltres també hem anat assimilant.
N'apunto només unes quantes:

• La puntualitat mostra respecte
• És inevitable no ofrendre mai. Si ho fas sense voler, disculpa't, si ho fas volent, accepta les conseqüències
• No et preocupis quan la gent no comparteix els teus gustos per la música, l'esport, la literatura, el menjar. Si no fos així, no trobaríem entrades per anar enlloc.
• El xarop de la tos mai funciona
• L'empatia és la més gran virtut. Si la tens, totes les teves altres virtuts flueixen soles
• És 10 vegades més fàcil enamorar-se que estar enamorat
• El rencor és verí
• Si s'està en una conversa i no es pregunta, això no és una conversa, és un monòleg
• Posar una rentadora és més fàcil si tots els mitjons són iguals
• Quan no ets el més mal vestit d'una festa no hi ha motiu per preocupar-se
• A la gent els hi encanta les llistes. Oi que heu arribat fins aquí?

Heu après alguna cosa més? A mi, per exemple, em costa assimilar aquella clàssica lliçó de "pensar-se les coses abans de dir-les", o "comptar fins a 10 abans d'explotar", o "mossegar-se la llengua de tant en tant" ... hauré d'anar a suficiències...

Esnobisme i vi

Ahir un article de l'Anton M. Espadaler a La Vanguardia em va fer riure i em va fer pensar molt, sobretot quan cita al príncep de Talleyrand que, responent a un portugués sorprès per la concentració dels seus veïns de taula observant les seves copes de vi, va preguntar: "Després d'haver ponderat les aromes, el color i la textura del vi, finalment, se'l beuen?". I el príncep, mig ofès, li va repondre, "No senyor, on en parle!"

A mi m'agrada que es parli d'un vi, al·lucino escoltant les paraules que els experts (o no) utilitzen per evocar les sensacions que aquest els transmet, penso que m'encantaria tenir la seva memòria, el vocabulari i la inventiva. Però, fins a un punt. Crec que per degustar un bon vi cal un cert ritual, però aquesta no pot ser una comèdia, una parafernàlia ni una tònica general.

Ens preocupem perquè el consum de vi disminueix, perquè la majoria dels joves el vi el veuen com un element pedant i antiquat; però ens entestem a donar-li encara una àureola més elitista i snob utilitzant paraules i descripcions que no tothom coneix ni identifica (intenteu entendre algunes de les crítiques de vins que es fan en alguns suplements de cap de setmana...).

El vi és universal i pot tenir múltiples espais i situacions i no sempre cal comentar que aquest vi té aromes a fruits del bosc, a quadra de cavall o a vainilla. Simplement, en la majoria dels casos, el vi ha d'acompanyar converses, converses d'amics, de futbol, d'amor, de feina o de metafísica. Simplement una copa, o dues, poden fer passar una estona d'allò més agradable i menys snob.

Les tòfones

Aquest cap de setmana he estat a Sarrión (Teruel) de visita a plantacions tofoneres.

Impressionant. Un cultiu que mou milers d'euros, que ha canviat la vida de desenes de persones d'aquelles terres àcides, frèstegues, que, en resum, no en donaries un duro.

És un clar exemple del que pot fer la ciència: investigar com cultivar un producte asilvestrat, en aquest cas la tòfona. El secret, doncs micoritzar amb espores de tòfona una alzina, plantar-la i esperar uns 5 anys a què comenci a donar els seus fruits. Clar que la planta ha de ser bona, no te la pots jugar... és una inversió a llarg termini.

França i Itàlia, l'alta restauració i els paladars més rics van darrera d'aquest producte que, la setmana passada, es venia a 850€ el quilo.

A Catalunya, el Centre Tecnològic Forestal ja fa temps que estudia i potencia la seva plantació a Catalunya. Sens dubte, un cultiu que pot ajudar a l'economia agrària de les comarques pre-pirenaiques i altres zones no gaire aptes per cap cultiu.