dimecres, 2 de setembre de 2009

Un dissabte de setembre

El protocol sempre és el mateix. Tot fent un menú en un restaurant, el meu pare ens avisa: “Nenes, aquest dissabte es cull per l'avi i dissabte vinent per nosaltres”. No hi ha dret a rèplica, ni a tenir l'agenda de dissabte plena de mil coses interessants. A casa tot s'atura quan toca anar a veremar. Ma germana i jo ens mirem i esbufeguem. Només de pensar-hi, ens fa mal la ronyonada i les cervicals.

Arriba el dia. A les 7 del matí ja estem tots a punt. El meu pare fa ullets, els nervis de tenir-ho tot llest li han fet una mala passada: que si el remolc del tractor net, ben carregat de gasoil el dipòsit, si les tisores estan engrasades,... Tot això li treu la son. Riem d'aquest “neguit” i ens esbotza: “ara rai, que només hi anem un dia, però abans, que eren 15 dies de verema, ni el teu avi, ni jo, ni ningú dormia”. Buff, millor no recordar aquells dies! Allò si que era dur...

Ens repartim per rengleres, amb un “pandero” i unes tisores cada un. Se sent el soroll de les tisores al tallar raïm, mentre ens mullem les mans de la rosada que ha caigut durant la nit. El sol es va aixecant i la calor comença apretar. De tant en tant ens aixequem, carreguem el “pandero” a l'espatlla i cap al tractor, on aboquem el raïm.

La calor ens fa suar, l'esquena ens apreta poc acostumada als esforços físics, però hi ha rialles, converses amb el veremador del costat, amb el de l'altra renglera, amb el que porta el tractor. Parlem de com està el raïm, de si tindrà molt de grau o no. Recordem altres veremes i comparem. I així, xerrant xerrant, tallant tallant, veiem omplir el remolc del tractor fins a tres vegades i acabem el dia amb el nostre crit de guerra: “Això ja és nostre!”. Trinxats però feliços ens despedim fins la setmana vinent.

Al Penedès i a moltes parts de Catalunya, el setembre ha anat sempre associat a la verema, molts anys (o sempre) rodejada de polèmica pel preu que en cobren els pagesos; per les negociacions que fan elaboradors, cooperatives i “xatarreros”; per la polèmica dels inspectors de treball que controlen que tots els cullen tinguin papers.

A casa, a més és una festa familiar on l'esforç físic es barreja amb la festivitat i l'alegria. La contradicció ens atrapa quan toca anar a veremar; la duresa d'aquesta feina s'esvaeix ràpid perquè sabem del cert que val la pena anar-hi ni que sigui un cop l'any, per sentir més aprop aquell cep, la vinya o la terra; per riure i conversar entre els pàmpols amb la família; i també, evidentment, per gaudir encara més d'una copa de vi.


Amb la tieta Teresa i la meva germana Laia


El meu avi i el meu cosí Oriol negociant qui portaria el tractor a la cooperativa


Una part dels veremadors


Les fotografies són del Josep Josa
, 29/08/2009.

6 Comentários:

Miquel Casellas ha dit...

Tor un art i una experiència que no tothom ha tingut la sort de viure.

Jordi ha dit...

Un dia Genial!!!

Ricard Espelt ha dit...

mmmm... m'encanta sentir l'experiència amb tant d'entusiasme. Però encara més m'agrada assaborir el resultat dels fruits i la seva elaboració!!!

Manel Sastre ha dit...

Quins records....jo ho havia fet fa molts anys a Miravet..... ara l'esquena i l'edat m'ho posen difícil...
Aquella olor del raïm fresc, la terra...la suor.... (lamento trencar la poesia...) enfi... el Penedès en estat pur!

Magí ha dit...

Tot i que moltes vegades aquestes feines ens les prenem com una festa, no hem d'oblidar que darrere hi ha l'esforç de tot un any i que malauradament estarà mal pagat.

Rosa ha dit...

Ostres t'has oblidat de ta mare!!!!

Qui prepara els esmorzars, fa el dinar, que la manduca estigui a punt... i amés a més va a collir????

Qui ho adivina?

Eh que jo també hi era eh!!!!!

Gemma Urgell - Viniesfera © 2008. Template by Dicas Blogger.

TOPO