Un any o La Caixa de Pandora

Sóc d’aquelles persones que es tira a la piscina sense saber ben bé si hi ha aigua. I això vaig fer ara farà un any. Aventurar-me a obrir un blog sense tenir massa clar per quin motiu i quina mena d’interès podria tenir. Com que també sóc un poc indecisa i no tenia clar si això havia de ser molt personal o potser només professional; o si volia parlar d’un món que m’apassiona, el del vi; o d’un altre, el de la comunicació; o si, perquè no, de coses que m’interessen sobre internet; doncs he anat deixant que el pas del temps definís una mica la Viniesfera (si és que té alguna definició).

La Viniesfera ha estat un aprenentatge que m’ha arribat en un moment molt dolç i a través d’ella, rellegint els 57 posts i comentaris, m’adono de la quantitat de coses que he aprés i les ànsies de conèixer que tinc. Però sobretot, que tinc una addicció a escriure aquí, que si fa temps que no hi penjo res tinc remordiments i que rebre un comentari és com una festa. Cal anar al metge? (si només el fos el blog rai, però és també el Facebook, el Twitter, i les lectures que se m’acumulen al Google Reader).

Continuo pensant que al món del vi li falta humilitat; les plantes que em va regalar el Jordi no han suportat les ventades d’aquests dies (i la manca d’aigua) i que el paradigma del vi català encara continua i que amb debatdevi s’espera trobar alguna solució. Que el món rural necessita noves vies de comunicació i que m’ho vaig passar molt bé en aquella xerrada d’Igualada, o com crec que contribueixen els Social Media en la comunicació. Un any de descobertes amb grans companys de viatge a Londres o a Nova York.

També m’ha servit per explicar, sempre des del meu punt de vista, que no es pot governar donant l’esquena a aquells que representes, i tot i la meva sorpresa, “l’afer de la ràdio de Bellvei” va portar polseguera i més d’un comentari fora de lloc. I, sincerament, me’n sento molt satisfeta d’haver contribuït a fer soroll.

He tingut moments de fluixera, com l’enyorança que sento pel meu avi, un dels meus referents vitals. Però, com bé em van aconsellar en un comentari, no hi ha dia que no el recordi o expliqui alguna batalleta seva.

No sé què passarà a partir d’ara, la Viniesfera ja camina. La caixa de pandora ja està oberta i jo tinc ganes de què passin moltes coses per poder-les explicar. Com aquesta nova capçalera (gràcies Ricard), la vinya ja està plantada i estic frisosa per tastar el nou vi.

I tu, si em llegeixes, gràcies per fer-me sentir acompanyada.